Agradi o no, és habitual que un bon nombre de clubs de futbol d'una mateixa categoria canviïn d'entrenador –una vegada, dues o fins i tot més, els més desesperats i agosarats– al llarg d'una temporada. No descobrirem res si afirmem que, amb una lliga ben madurada, avançada la segona volta, costa trobar equips de la part baixa de la classificació que no hagin fet cap moviment a la banqueta. Perquè quan comencen no compten a lluitar a la part lletja, per més modèstia que proclamin, i quan s'hi veuen es posen nerviosos i els vénen les presses. A segona A era fins i tot curiós veure que tres equips de sota (el Llagostera, el Bilbao Athletic i l'Albacete) mantenien el mateix tècnic amb què van començar la temporada. Fins fa una setmana, perquè els manxecs no van resistir més i van decidir acomiadar Luis César Sampedro, a qui al desembre havien renovat el contracte fins al 2018.

Encara resulta més sorprenent veure que, entre els relleus a les banquetes de segona A, n'hi ha dos que no són precisament allà on no agrada ser a ningú. De fet, són lluny de la zona baixa, o directament a l'altre extrem. Primer va ser Luis Milla, que va dimitir del Lugo, i la setmana passada va ser Sergio Egea, que va deixar l'Oviedo malgrat el tercer lloc que ocupava el conjunt asturià en el seu retorn a segona A després de dotze anys en categories inferiors. Milla va plegar per dignitat, per la mala sintonia que percebia del consell d'administració i per l'exagerada i constant exigència per ser més amunt que no compartia. Sergio Egea, amb el mèrit de l'ascens que tant se'ls havia resistit i el de tenir l'equip barallant-se a dalt de tot –per més potencial que tingui la plantilla i el club mai no és fàcil tot just aterrar a la categoria–, es va discutir amb alguns jugadors i hauria pres la decisió de plegar després de sentir crítiques del vestidor. Sense conèixer-ne els detalls, mirat des de la distància, sobta tant la dimissió de Milla com la d'Egea. Podríem aprofitar-les per preguntar-nos si els entrenadors no reben massa pressió. I ja no parlo de l'afició ni de l'entorn, sinó de directius que potser es pensen que en saben massa i de jugadors que, a vegades, també pateixen el mateix mal.