La pressió a la banqueta

Agradi o no, és habi­tual que un bon nom­bre de clubs de fut­bol d'una mateixa cate­go­ria canviïn d'entre­na­dor –una vegada, dues o fins i tot més, els més des­es­pe­rats i ago­sa­rats– al llarg d'una tem­po­rada. No des­co­bri­rem res si afir­mem que, amb una lliga ben madu­rada, avançada la segona volta, costa tro­bar equips de la part baixa de la clas­si­fi­cació que no hagin fet cap movi­ment a la ban­queta. Perquè quan comen­cen no comp­ten a llui­tar a la part lletja, per més modèstia que pro­cla­min, i quan s'hi veuen es posen ner­vi­o­sos i els vénen les pres­ses. A segona A era fins i tot curiós veure que tres equips de sota (el Lla­gos­tera, el Bil­bao Ath­le­tic i l'Alba­cete) man­te­nien el mateix tècnic amb què van començar la tem­po­rada. Fins fa una set­mana, perquè els man­xecs no van resis­tir més i van deci­dir aco­mi­a­dar Luis César Sam­pe­dro, a qui al desem­bre havien reno­vat el con­tracte fins al 2018.

Encara resulta més sor­pre­nent veure que, entre els relleus a les ban­que­tes de segona A, n'hi ha dos que no són pre­ci­sa­ment allà on no agrada ser a ningú. De fet, són lluny de la zona baixa, o direc­ta­ment a l'altre extrem. Pri­mer va ser Luis Milla, que va dimi­tir del Lugo, i la set­mana pas­sada va ser Ser­gio Egea, que va dei­xar l'Ovi­edo mal­grat el ter­cer lloc que ocu­pava el con­junt asturià en el seu retorn a segona A després de dotze anys en cate­go­ries infe­ri­ors. Milla va ple­gar per dig­ni­tat, per la mala sin­to­nia que per­ce­bia del con­sell d'admi­nis­tració i per l'exa­ge­rada i cons­tant exigència per ser més amunt que no com­par­tia. Ser­gio Egea, amb el mèrit de l'ascens que tant se'ls havia resis­tit i el de tenir l'equip bara­llant-se a dalt de tot –per més poten­cial que tin­gui la plan­ti­lla i el club mai no és fàcil tot just ater­rar a la cate­go­ria–, es va dis­cu­tir amb alguns juga­dors i hau­ria pres la decisió de ple­gar després de sen­tir crítiques del ves­ti­dor. Sense conèixer-ne els detalls, mirat des de la distància, sobta tant la dimissió de Milla com la d'Egea. Podríem apro­fi­tar-les per pre­gun­tar-nos si els entre­na­dors no reben massa pressió. I ja no parlo de l'afició ni de l'entorn, sinó de direc­tius que pot­ser es pen­sen que en saben massa i de juga­dors que, a vega­des, també patei­xen el mateix mal.