Opinió

Com Gamper

El millor homenatge a Cruyff, i a sobre perllongat en el temps, consisteix a seguir el seu llegat i el dels deixebles

Tro­bem cert paral·lelisme entre la mort de Gam­per i el que estem vivint amb el traspàs de Johan Cruyff, ja els dos homes més impor­tants en la història del Barça, amb lliçons vitals extra­po­la­bles al país a poc que sabéssim afi­nar. Al fun­da­dor i màxim ideòleg de la sim­bi­osi entre ins­ti­tució i recu­pe­ració naci­o­nal, tot­hom el va dei­xar sol després de l'epi­sodi de la Marxa reial. Ja els estava bé que el con­ver­tis­sin en boc expi­a­tori, que l'exi­li­es­sin, negant-li fins i tot el con­tacte amb la seva obra. Men­tre ell pagava la dura fac­tura de l'atre­vi­ment en la cons­trucció, els altres, la majo­ria, des­pis­ta­ven mirant cap a una altra banda, còmpli­ces de la seva des­trucció per­so­nal. Quan Gam­per va optar pel suïcidi després de dis­sor­ta­des peripècies, Bar­ce­lona va callar durant 24 hores, com cal­cu­lant què con­ve­nia fer. Al final, va expo­sar de manera mes­quina la mala consciència acu­mu­lada ofe­rint-li home­nat­ges pro­fe­rits a còpia de cops de con­trició al pit. Que­dava palesa la medi­o­cri­tat, la gelo­sia i, també, el tri­omf pòstum del visi­o­nari generós, d'aquell altru­ista estran­ger que ens havia entès millor que nosal­tres matei­xos i era capaç d'ense­nyar-nos com superar els obs­ta­cles que no ens atrevíem a sal­tar. A còpia d'empenta, prin­ci­pis i con­fiança en les pròpies for­ces.

Des de dijous Sant, Cruyff tri­omfa com mai. Per fi som capaços d'enten­dre la seva dimensió gràcies a les veus auto­rit­za­des, ente­ni­men­ta­des, també arti­cu­la­des en el dis­curs, capa­ces d'expli­car-nos la seva dimensió revo­lu­cionària, radi­cal­ment trans­for­ma­dora. N'hi ha prou amb ima­gi­nar què seria avui del Barça sense ell. De ben segur, seguiríem ins­tal·lats en la medi­o­cri­tat, el vic­ti­misme i l'auto­jus­ti­fi­cació bar­ro­era pro­cla­mant que el mal ve de fora. D'excu­ses, els cata­lans sem­pre ens n'han sobrat. El cas és ama­gar el cap sota l'ala i per­pe­tuar-nos en la por. Cruyff era un valent, gai­rebé un teme­rari, que gua­nya ara el dar­rer par­tit quan escol­tes i lle­gei­xes aquells que li ator­guen la importància negada en vida per interes­sos, enve­ges o, sim­ple­ment, perquè anava per lliure, com cor­res­pon a la gent que no pre­cisa d'altres, ni poders ni pode­ro­sos, quan mos­tra cri­teri propi. Hi ha molt de bar­rut que ens té per des­me­mo­ri­ats, encara con­vençuts que no n'hi havia per tant amb l'home que va rein­ven­tar el fut­bol i, de pas­sada, el Barça, fent-lo bell i gua­nya­dor. Gent que ens desitja con­fon­dre amb el detall banal, la minúcia, la decisió errada amb desig de tapar la visió d'una gran obra. No cal ara córrer per dedi­car-li el camp o el que cal­gui a aquell que fa qua­tre dies va rebut­jar la pre­sidència d'honor fart dels que només saben dedi­car-se a posar pedres a les saba­tes ali­e­nes. El millor home­natge a Cruyff, i a sobre per­llon­gat en el temps, con­sis­teix a seguir el seu lle­gat i el de dei­xe­bles a qui cons­tant­ment menys­te­nen i toquen els nas­sos els incapaços de crear, de pro­po­sar gai­rebé res més enllà de posar bas­tons a les rodes. Gràcies a Johan, el Barça ja té model, estil, carta magna a seguir. No per­me­tem que certs gru­pus­cles l'esbot­zin quan se'ls hagin asse­cat aques­tes llàgri­mes de coco­dril que avui ves­sen per no que­dar mar­gi­nats del sen­ti­ment d'admi­ració gene­ral. No esta­ria mala­ment que aprenguéssim a sepa­rar el gra de la palla. Òbvi­a­ment, Cruyff és una collita plena.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)