Sé que m'estic ficant en un jardí, però m'és igual. Em consta la difi­cul­tat d'estruc­tu­rar un arti­cle diari amb sen­tit (si ja em costa a mi cada quinze dies...), una tertúlia diària amb con­tin­gut. I defenso que deba­tre és salu­da­ble (prou que ho patei­xen els meus abne­gats com­panys de redacció), però no m'acabo d'empas­sar la neces­si­tat –sovint un vici– de crear cons­tant­ment debats que dei­xen de ser salu­da­bles per con­ver­tir-se en banals i enfi­tar-nos amb una retòrica insubs­tan­cial.

Tinc detec­tat aquest feno­men com a recor­rent cada vegada que un esde­ve­ni­ment rela­ci­o­nat amb l'esport aca­para –i uso aquest verb amb plena consciència– minuts en l'audi­o­vi­sual i metres qua­drats en el paper. És com si un deter­mi­nat món que m'abs­tindré de qua­li­fi­car no fos capaç de pair que hi ha món més enllà de la política, l'eco­no­mia, la sani­tat, l'ense­nya­ment i les car­re­te­res.

Sí, em refe­reixo al debat sobre si se n'ha fet un gra massa en la cober­tura infor­ma­tiva de la mort de Johan Cruyff, un dels per­so­nat­ges més influ­ents de l'esport modern. El fut­bol és lleure, oci, passió, sen­ti­ment. No dóna de men­jar ni cura, tot i que ajuda a pas­sar millor les penes o, sim­ple­ment, a dis­treure's, que també té el seu valor. Més o menys com la cre­ació artística o literària. Sal­va­dor Dalí va ser un geni reco­ne­gut uni­ver­sal­ment i podem anar a les heme­ro­te­ques i redes­co­brir com es va trac­tar la seva ago­nia i mort. Johan Cruyff és un geni del fut­bol, el pare del model fut­bolístic que no només ha tri­om­fat amb el Barça en els últims 25 anys. També ha acon­se­guit que jugar a par­tir del bon tracte amb la pilota –i no de rega­lar-la i des­truir, com feia l'escola clàssica ita­li­ana pre­e­mi­nent fins fa trenta anys– s'hagi con­ver­tit en objecte de desig, en aspi­ració legítima de tots els que volen trans­cen­dir fut­bolísti­ca­ment més enllà dels títols.

No vull entrar a con­si­de­rar les cir­cumstàncies que han con­cor­re­gut en la des­a­pa­rició de Cruyff, però hi són: la malal­tia i la pri­va­ci­tat amb què es va trac­tar van fer que la mort fos ines­pe­rada, a una edat ines­pe­rada i en unes dates en les quals l'actu­a­li­tat decau. Aquests no són els mèrits de Cruyff. És la con­dició de geni –amb les seves excen­tri­ci­tats, com tots–, de visi­o­nari avançat al seu temps, la que li dóna la uni­ver­sa­li­tat.

Dos apunts més que em refor­cen. Ningú havia fet pos­si­ble –i pro­ba­ble­ment ningú més ho acon­se­guirà– que ene­mics irre­con­ci­li­a­bles com alguns expre­si­dents del Barça s'asse­guin en seients con­ti­gus com pas­sarà demà con­tra el Madrid. I l'últim, i per mi valuosíssim. Davant de deces­sos de per­so­nat­ges tan mediàtics hi sol haver cor­re­dis­ses, sac­se­ja­des i renecs per la foto i la imatge que no té ningú més. Que Jordi Cruyff feli­cités els mit­jans de comu­ni­cació pel trac­ta­ment i el res­pecte que han tin­gut amb la mort del seu pare és senyal que aquesta vegada, com a col·lec­tiu, ho hem fet bé.