En plena efervescència de les etiquetes, a Sabadell va començar a córrer #alcemlacopa, amb motiu de la final de la copa Catalunya, a la Nova Creu Alta, entre el conjunt amfitrió i el Barça B. I la van alçar. Els vallesans no només van aconseguir el seu primer títol, sinó que ho van viure i celebrar amb orgull, amb 6.870 espectadors a l'estadi. I fins i tot el club va habilitar un espai a les oficines perquè els aficionats es poguessin fotografiar –encara hi són a temps– amb el trofeu. Ja era hora. La federació catalana, que s'havia compromès a dignificar una competició que feia nosa, no trobaria millor anunci.

El canvi de format que es va activar la temporada passada generava uns quants dubtes. Sóc el primer de reconèixer que la disgregació en tres copes –la supercopa entre els equips de primera, la copa Catalunya absoluta de primera catalana a segona A, i l'amateur a categories regionals– em semblava poc menys que un nyap, després del vergonyós espectacle que ens van oferir els dos representants de primera divisió en un episodi que més val oblidar. Continua sabent greu que ni el Barça –de forma més accentuada, però també amb molta més excusa per l'acumulació de competicions– ni l'Espanyol s'hagin pres seriosament la copa Catalunya. Però començo a estar convençut que situar-los al marge, deixar d'estar pendent de les seves conveniències i interessos, és el millor que podia fer la federació. Més espai per al protagonisme de categories com la segona B i la tercera, on per desgràcia la majoria de focus solen estar molt limitats, bàsicament a les expectatives d'èxit en les fases d'ascens. L'Europa va gaudir de valent la temporada passada, en superar davant la seva afició el Girona en la final, i el Sabadell li va agafar el relleu dimecres passat. Si els clubs hi posen tantes ganes, tanta predisposició i tanta bona voluntat com han mostrat els dos últims campions, encara serem capaços d'enfortir una competició que amenaçava de morir per menysteniment. Qui sap si els clubs de primer nivell s'hi acabaran afegint, tot i que tampoc cal excedir-se d'optimisme.