DIME­CRES 10.

La der­rota del Barça és dura, perquè no és un par­tit més, com Mon­te­carlo és per a Djoko­vic un tor­neig més. Per al Barça la Cham­pi­ons era el prin­ci­pal objec­tiu, pel repte del ser el pri­mer que podia reva­li­dar títol. Però pas­sa­des unes hores del par­tit, a mi em vénen més ganes d'abraçar l'equip que d'enge­gar-lo. En el fut­bol vals el que ets ara. I el Barça ara val menys. El que has estat o has fet, en tot cas, ser­veix per mati­sar el moment. Per això tinc més ganes d'abraçar l'equip que de retreure-li res. Em costa d'enten­dre el que li passa, però al mateix temps sento com­prensió. També perquè al Cal­derón va caure ata­cant i rebel·lant-se a la der­rota i no per des­gana.

Quan li demanàvem que tan sols sobre­visqués, ho va fer i, a més, va enca­rar molt bé les tres com­pe­ti­ci­ons. Però ara ha pagat aquell esforç, aque­lla falta de pos­si­bi­li­tat de fer rota­ci­ons. I s'hi ha afe­git que, quan s'han pogut fer, els nous no han arri­bat al nivell neces­sari. L'equip ha cai­gut a plom, però uns més que altres, i els que han bai­xat més el nivell són els que han entrat menys en les rota­ci­ons: Messi, Ney­mar i Bus­quets. I no n'hi ha hagut prou que Piqué, Masc­he­rano i Ini­esta, amb menys par­tits a les cames, hagin aguan­tat més bé.

Però l'últim que ha de fer l'equip, i encara menys el club, és refu­giar-se en la fata­li­tat. S'ha de ser com­pren­siu amb el que ha pas­sat, però s'ha de ser autocrític. D'errors, també n'hi ha hagut. La sanció de la FIFA de no poder fit­xar s'ha notat, tant com la poca apor­tació de la ban­queta o la decisió de no fit­xar en el mer­cat d'hivern.

No es pot gua­nyar sem­pre. És dur ser-ne cons­ci­ents a l'hora de la der­rota. Però s'ha de fer tot el pos­si­ble per gua­nyar sem­pre, des de tots els àmbits. I més quan tens una fórmula pròpia, de bellesa i eficàcia pro­va­des.