El modest Leicester, campió. És fàcil, i ja s'ha fet, convertir la història d'aquesta temporada en la Premier League en material de relats de superació, del dèbil que triomfa sobre els forts, en una aventura d'herois imprevistos. El jugador que ve de regional i té una biografia conflictiva, el jugador de classe que havia passat desapercebut, l'entrenador veterà i rodamón que venia de ser acomiadat penosament... El material per als relats que ens agraden hi és tot. O potser no. Hi falta un ingredient fonamental. L'antagonista. No hi ha hagut ni un ni dos ni tres dolents amb cara i ulls. Els aspirants al títol no han estat dignes del paper que els tocava. Al contrari, han quedat en evidència. Els diners no ho són tot. Ho ha demostrat el Leicester en positiu, però sobretot el United, l'Arsenal, el Chelsea, el City, etc., en negatiu. Ni rivals dignes han estat.

El Bayern és millor que l'Atlético, però queda eliminat. Millor fent què? Jugant a futbol. Sí, el que fa l'Atlético, en bona part, també és futbol, d'acord. No ho poso en dubte. Les trampes i pèrdues de temps, però, no ho són. No ho haurien de ser. Però no discutim més. Els proposo només una reflexió: imaginin un partit de l'Atlético contra l'Atlético i ara imaginin un partit del Bayern contra el Bayern (o contra el Barça). Ja estic. Les conclusions són lliures.

En una de les semifinals més indignes en molts anys, el Madrid es planta en la final eliminant el Manchester City. Per si algú no se'n va adonar, perquè ho va dissimular molt bé, l'equip de Pellegrini jugava el partit més important de la seva història. L'equip de Zidane només ha hagut de contemplar de lluny les restes dels equips que són millors per plantar-se en la final. No se sap a què juga i ningú no el posa a prova. De l'única cosa que no hi ha dubte és que és el club amb més sort del món.