Quan acabi d'escriure aquest article, faré una excepció en la meva quotidianitat al festival de Canes i me n'aniré a un bar pròxim a l'estació de tren per seguir els partits del Barça i el Real Madrid, contra els seus rivals respectius, en l'última jornada de la lliga BBVA. A les cinc de la tarda, en una hora taurina, però que, si no recordo malament, també era futbolística abans de la irrupció del futbol televisat en cadenes privades que han fet que l'horari dels partits es diversifiqués en la mesura de les seves conveniències. He dit que faré una excepció, però aquesta és habitual a Canes. Pràcticament no recordo un festival en què no hagi vist partits. A Canes hi he viscut moltes finals de la copa d'Europa/ Champions. Hi he hagut de felicitar a contracor molts crítics madrilenys del Real Madrid quan el seu equip, a l'època de Raúl, va guanyar-ne quasi un parell o tres de seguides. Quasi vaig tenir ganes de plorar quan el Milan va marcar quatre gols al Barça a Atenes, però també, després de patir molt en un partit molt estrany, vaig festejar-hi el triomf contra l'Arsenal. Traslladades del dimecres al dissabte, no hi he viscut més finals de la Champions, però l'any passat vaig viure una arribada gloriosa a Canes amb la classificació del Barça contra el Bayern i, encara més l'endemà, amb l'eliminació del Real Madrid en la tornada de la semifinal contra la Juventus. També he de dir que hi he celebrat algunes lligues, com ara aquella del 93/94 en l'última jornada que va precedir al desastre d'Atenes, però que també hi he vist consumat l'altre desastre de fa dos anys quan el Barça no va aconseguir guanyar l'Atlético de Madrid (en part perquè van anul·lar un gol legal a Messi, però oblidem-ho perquè tampoc no tinc clar que mereixés guanyar) en una altra última jornada.

He de dir que, amb aquest precedent recent, me'n vaig a veure el partit amb una certa aprensió. No les tinc totes i, en fi, un cop publicat aquest article, que assumeix el seu caràcter obsolet, aquest temor potser semblarà ridícul. M'agradaria que fos així. De fet, amb tots els respectes per al Granada, si el Barça no el guanya potser no es mereix el títol de campió de lliga. Ara bé, tampoc se'l mereixeria qui també encara el pot guanyar, aquest tossut Real Madrid insuls que, catapultat per la seva victòria al Camp Nou, ha arribat fins al final amb possibilitats de vèncer.

Fa dos mesos, o potser només fa un mes, semblava inconcebible. Sincerament, jo m'havia fet la idea que a Canes hi arribaria amb el Barça classificat per jugar la final de la Champions. I que, un cop aquí, no m'hauria de preocupar per la lliga, de manera que podria veure cinema tranquil·lament, perquè ja faria un parell o tres de jornades que la tindríem guanyada. Però vet aquí que, en lloc de veure una pel·lícula, me'n vaig al bar cutre de prop de l'estació de tren. En fi, visca el Barça, malgrat tot.