Amb un any de diferència, el Barça ha viscut les dues cares d'una mateixa moneda. L'estiu passat, Pedro va abandonar el club i ara ho ha fet Bartra. En comú tenen que tots dos són del planter i que han marxat per decisió pròpia, perquè no estaven contents amb el rol i els minuts de joc que tenien. L'adéu és, doncs, una cosa lògica; el que no té ni cap ni peus és que Pedro marxés traspassat als 28 anys per 30 milions i Bartra hagi sortit als 25 per 8. És la diferència entre un negoci rodó i un negoci ruïnós. Sempre sap greu que un jugador de la casa marxi, perquè el model del Barça es basa en el talent que ve de la Masia i la filosofia de joc que s'hi treballa, però al final la realitat és la que és. Bartra va debutar fa set anys, ha completat al primer equip quatre temporades, ha jugat 59 partits i ha tingut quatre entrenadors. Ha tingut oportunitats, però mai ha tingut protagonisme, ni s'ha guanyat la confiança del tècnic. Agradi o no, la marxa de Bartra no és un daltabaix. En canvi, sí que és un problema que marxi a un preu molt per sota del de mercat, perquè si la decisió és fitxar un substitut, difícilment vindrà un jugador del seu nivell per menys del doble d'aquesta quantitat. Per tant, estem al davant d'una mala gestió, contrària als interessos del club. Algú pot pensar que els contractes no ho expliquen ni ho resolen tot i és cert. Si el jugador hagués progressat en lloc d'estancar-se, hauria tingut més protagonisme i no hauria volgut marxar. Si els tècnics haguessin apostat cegament per ell més enllà del rendiment, potser avui seria un altre jugador. El cas és que la clàusula escapatòria del contracte de Bartra és la continuació natural de la clàusula que va obligar el club a pujar-lo al primer equip l'estiu del 2012, fos o no el moment de fer-ho. I l'única raó que explica que el Barça firmi aquests despropòsits és la por de perdre el talent que cultiva en el seu futbol de base. Una por que implica una posició de feblesa a l'hora de negociar. El resultat és que el Barça va firmar un mal negoci i Bartra va signar la comoditat de saber que si el pla A no li funcionava, sempre tindria un pla B. En el fons, un altre mal negoci.