L'Eurolliga va guanyant la FIBA, però el partit no s'ha acabat. Dijous passat un jutge de Munic va atendre la demanda de l'Eurolliga i va prohibir, amb majúscules, que la FIBA pressionés, coaccionés, amenacés i molt menys sancionés els clubs i federacions de països amb lligues que hagin signat convenis amb l'Eurolliga perquè els seus equips hi competeixin. A més, advertia, també amb totes les lletres, que hi hauria multes milionàries i penes de presó si s'infringia la sentència. Aquesta prevenció sí que és inhabitual en una resolució judicial i dibuixa el retrat que en fa el jutge dels mètodes que usen FIBA i FIBA Europa per aconseguir els seus objectius i liquidar la llibertat de mercat.

La FIBA, per descomptat, ha presentat recurs. Però la contundència del jutge muniquès fa pensar que la batalla pel control de la màxima competició europea de clubs l'haurà de guanyar –si vol, pot i en sap, que hi ha motius per dubtar-ne– des de l'habilitat negociadora i no pas des del jutjat. I molt menys des de la imposició.

Del conflicte obert, el que acaba surant és que mentre l'Eurolliga defensa els seus interessos mantenint el principi de la llibertat d'associació, la FIBA pugna per rescatar una mena de dret de cuixa que va tenir durant dècades i que va perdre per la típica inacció dels organismes oficials que viuen de la nostàlgia i del qualsevol temps passat (el dels monopolis) va ser millor.

Posem l'exemple del que ha passat a l'Estat espanyol. Resulta que l'ACB –entitat de dret privat– signa un acord per portar els seus clubs –entitats tan privades que fins i tot són societats anònimes– a les competicions de l'Eurolliga, però dóna llibertat perquè els que ho vulguin participin en la competició alternativa de FIBA Europa. I una gosadia d'aquesta dimensió, és a criteri de la FIBA del 2016, motiu suficient per, prenent l'afiliada FEB com a ostatge, excloure la selecció espanyola de les competicions FIBA. Ben airejat pels mitjans afins i amb uns Jocs Olímpics demà passat, el guió adquireix dramatisme.

Però no m'ho empasso. La FIBA –i la seva filial europea– poden fer veure que exclouran les federacions que vulguin dels europeus i dels Jocs. Però no és creïble perquè si FIBA i FIBA Europa pinten alguna cosa avui dia és per aquestes competicions. Però necessitaven una raó per fer-ho i el link entre els tornejos entre federacions (seleccions) i la pèrfida competició de clubs no se sosté. FIBA i FIBA Europa sabien que estaven practicant el xantatge i haurien d'haver previst que perdrien abans de fer el ridícul.

Tampoc compro el patetisme del CSD fent veure que anul·lant l'acord de l'ACB amb l'Eurolliga –ja no vull ni entrar en la discussió jurídica de si podia fer-ho– salvava la participació espanyola a Rio. Malpenso –amb aquest personal és la manera d'encertar-la– i veig una fugida endavant de la FIBA que, sentint imminent la derrota judicial i qui sap si amb les orelles estirades pel mateix COI, exigeix a la FEB que aconsegueixi un moviment polític que li doni un pretext per perdonar la selecció espanyola i reobrir-li la porta de Rio. I com amb la FEB, amb una dotzena de federacions més.