Inter­venció divina com a via de solució als pro­ble­mes ter­re­nals. Dijous, Bar­to­meu i la direc­tiva van recu­pe­rar l'ofrena ins­ti­tu­ci­o­nal de títols a la Mercè, pie­tosa tra­dició inter­rom­puda pel des­cre­gut d'en Laporta. S'escu­den dient que era a petició d'una sòcia. Doncs que escol­tin ara els bas­tants més que els exi­gei­xen assu­mir les seves res­pon­sa­bi­li­tats, com cor­res­pon en democràcia. L'endemà, encara en cape­lla, es con­fir­mava un dels esper­pents més atre­vits dels dar­rers temps, la con­fir­mació defi­ni­tiva d'una men­tida cate­dralícia, d'un nyap monu­men­tal que aca­barà fent que el club sigui san­ci­o­nat men­tre els res­pon­sa­bles en que­den exo­ne­rats, sense cap volun­tat de pre­sen­tar la dimissió imme­di­ata per sim­ple sen­tit de la decència. Han fallat al club, als votants i a la seva pròpia consciència, si encara l'escol­ten. Ja no sabem si ens acla­para més dei­xar el club en mans tan mal­des­tres o la desídia del bar­ce­lo­nisme, incapaç d'exi­gir bon govern als que hau­rien de ser modèlics en la gestió. La Mercè com a idea res­sus­ci­tada i patró a seguir. D'acord, enco­ma­nem-nos a la pro­vidència i obli­dem les erra­des ter­re­nals. En coherència, que pugin a Mont­ser­rat per dema­nar ajut a la More­neta en la temerària aven­tura de l'Espai Barça, que reque­rirà pro­di­gis sobre­na­tu­rals per pagar-lo, si ate­nem, homes d'escassa fe, el magre estat de la caixa. Ini­ci­ada la gira reli­gi­osa, també con­vin­dria posar un ciri dels gros­sos a Sant Ramon de Penya­fort, patró dels advo­cats cata­lans, a veure si així acon­se­gueix traure els fut­bo­lis­tes de les ban­que­tes d'acu­sats repar­ti­des per diver­ses instàncies judi­ci­als. Igno­rem quin sant s'encar­rega de vet­llar per la Masia, però tam­poc sobra­ria alguna novena abans que acabi com un solar i ens acos­tu­mem a refit­xar a preu d'or aquells fills pròdigs que mar­xen gra­tis del cau. La situ­ació del plan­ter ja iguala el ter­cer secret de Fàtima, mis­teri llar­ga­ment irre­solt. Nosal­tres, soli­da­ris, també apel·larem als sants que vet­llen per l'exer­cici del peri­o­disme, pre­gant que ens pre­servi la lli­ber­tat d'expressió, tan ofe­gada com al Real de Flo­ren­tino, sense que ningú remu­gui aquí per la pressió con­tra els dis­si­dents.

Ben pen­sat, cal­dria la inter­venció de mig san­to­ral per implo­rar a Messi que actuï amb cris­ti­ana resig­nació i sàpiga por­tar la creu d'un club que reposa sobre les seves espat­lles, a falta d'altres ajuts i capa­ci­tats. Haver votat qui con­fia en ali­ats sobre­na­tu­rals com­porta simi­lar pur­ga­tori al d'aquells que van dipo­si­tar la pape­reta en suport de la CUP i ara mos­tren un pit ple de blaus a còpia de cops en acte de con­trició. El Més que un club ja fa temps que ha aban­do­nat tal eti­queta des­proveïda de con­tin­gut per empren­dre el camí d'una ins­ti­tució con­fes­si­o­nal, en la qual caldrà moltíssima fe de seguir enda­vant sota l'erràtica guia d'aquests devots de la Mercè. Com que ells no se'n sur­ten, apel·len a instàncies supe­ri­ors. És tan gros que només hi ha un pre­ce­dent històric de con­demna no espor­tiva del Barça: va ser l'any 1925, quan el club va ser suspès sis mesos per la dic­ta­dura de Primo de Rivera, però ales­ho­res el motiu no gene­rava aver­go­nyi­ment des de cap pers­pec­tiva hono­ra­ble. Era per la xiu­lada a la Marcha real. Digueu-nos agnòstics, però, si seguim així, aca­ba­rem catòlics de missa per dema­nar al cel que ens lliuri d'aquest mal. Amén.