La par­ti­ci­pació de l'ano­me­nat Equip Olímpic de Refu­gi­ats serà una de les grans atrac­ci­ons dels Jocs Olímpic de Rio. Aquest equip estarà for­mat per deu espor­tis­tes que han hagut de dei­xar els seus països –Síria, el Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo i Etiòpia– fugint de les per­se­cu­ci­ons i de les guer­res i que ara viuen arreu del món –Kenya, el Bra­sil, Ale­ma­nya, Bèlgica i Luxem­burg–. Aquest equip, que des­fi­larà com l'equip número 207 en la cerimònia inau­gu­ral en un lloc pri­vi­le­giat, just abans de la sor­tida de l'amfi­trió, el Bra­sil, és una d'aque­lles coses que fan que els Jocs Olímpics siguin més que una com­pe­tició espor­tiva.

La ini­ci­a­tiva del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI), que ara diri­geix l'ale­many Tho­mas Bach, és una gran manera de posar encara més en la pri­mera plana de l'actu­a­li­tat el drama dels refu­gi­ats. L'esport, que mou mili­ons de segui­dors arreu del món, de totes les races i cre­en­ces, no en podia que­dar al marge. I en un any olímpic, els Jocs són el millor apa­ra­dor pos­si­ble. Cap dels com­po­nents de l'equip de refu­gi­ats té la més mínima pos­si­bi­li­tat de gua­nyar cap meda­lla, però en el seu cas no importa. Més que mai agafa sen­tit aque­lla frase de l'arque­bisbe de Penn­silvània, Ethel­bert Tal­bot, mal atribuïda al baró de Cou­ber­tin, que diu que el que importa no és gua­nyar, sinó par­ti­ci­par. Per a aquests deu espor­tis­tes, ser a Rio és una victòria. Però al mateix temps també és una der­rota per als seus països d'ori­gen i d'allò que ano­me­nen comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, que per­met que s'arribi a situ­a­ci­ons com la que ha pro­vo­cat la cre­ació d'aquest equip de refu­gi­ats. En un món ideal aquest equip no hau­ria exis­tit mai.

És clar que, fins a aquest 2016, tam­poc ningú havia tin­gut la ini­ci­a­tiva de crear-lo. Tho­mas Bach des­ta­cava dies enrere a Rio que era el pri­mer equip de refu­gi­ats de la història. Exacte. El pri­mer. I ara arriba l'hora dels cla­te­llots. El COI es va crear el 1894, els Jocs es dis­pu­ten des del 1896. L'any 2016 és la pri­mera ocasió en què es donen les cir­cumstàncies per for­mar un equip amb espor­tis­tes des­plaçats dels seus països? Quan el COI va llançar la idea, ja vam expli­car en aquest diari el menys­preu que el COI va mos­trar, després de la Segona Guerra Mun­dial, cap als espor­tis­tes des­plaçats, con­ver­tits en apàtri­des, que van dema­nar poder com­pe­tir en els Jocs d'Hèlsinki, el 1952. La res­posta va ser que només podien com­pe­tir als Jocs els mem­bres dels comitès naci­o­nals reco­ne­guts. Una cosa sem­blant havia pas­sat abans amb rus­sos que havien fugit de la revo­lució soviètica. I poste­ri­or­ment? Els des­plaçats per la Guerra Freda, la Xina post-Mao, les cri­sis dels Bal­cans, Somàlia, el Congo, l'Iraq, l'Iran, l'Afga­nis­tan, Ruanda, Pales­tina, el Líban... no merei­xen un gest del COI? No va exis­tir. Ara sí. Honors per al COI, però sense obli­dar que no sem­pre ha estat tan sen­si­ble als valors que afirma defen­sar.