Fa un parell de setmanes que parlava d'herois i antiherois de l'Argentina en aquesta mateixa columna. De fet, contraposava el paper diví de Maradona –el que la cultura folklòrica d'aquest país li ha volgut donar, sobretot després de la “mà de Déu”– amb la del líder mundà que encarna Leo Messi. Tan poc diví que, de nou, el cap de setmana passat va deixar tots els aficionats argentins amb la mel a la boca quan va fallar el penal de la final de la copa Amèrica. Messi va ser qui millor va cuidar la pilota durant el partit contra Xile, però va xutar als núvols quan era més necessari que tragués el seu bri de divinitat.

Messi no ho va pair i deixarà la selecció. Això va afirmar, capcot, poc després d'acabar el partit. Tres finals en els darrers temps amb l'albiceleste (dues de la copa Amèrica i una del mundial) i tres ensopegades. Messi pot estar tocat pels déus quan juga amb el Barça, però l'Olimp sembla evident que no es troba dins del vestidor de la selecció. El davanter blaugrana fa massa temps que juga amb una pressió sobrehumana quan ha de defensar els colors nacionals. Sobretot, des que l'opinió pública li ha fet assumir que mai serà millor que Maradona (pels seus compatriotes argentins, no pas pels culers) si no guanya un mundial. És l'assignatura pendent.

Però, per als culers, la notícia no és gens dolenta. Egoistament parlant, si Messi assumeix que la seva màgia és, també, producte de combinar la seva qualitat individual amb una manera de jugar col·lectiva (l'ADN del Barça), potser aconseguirà entendre que no ha de buscar cap altre cel fora de Barcelona. Que ningú és profeta a la seva terra, i menys si l'has abandonada de ben petit i quan hi arribes ho fas embolcallat amb la capa de superheroi. Que fora de l'escalf de la culerada fa molt fred perquè deixes de ser el nen de mare, el marrec que s'ha fet gran i tothom admira.

Més enllà de l'egoisme blaugrana, que Messi no s'hagi entronitzat amb la selecció és una llàstima per a qui, per mi, és el millor jugador de tots els temps. Però l'esport es capritxós i la grandesa dels professionals és saber adaptar-se als temps que els toca córrer. Leo, sembla, també ho ha sabut fer. Barcelona, no pateixis, et continua esperant amb els braços oberts.