El joc de trons del futbol mundial té les seves normes i la seva lògica i tant aquesta com aquelles són del tot descarnades. No sembla que tingui sentit que un club com el PSG aposti 190 milions d'euros (més 25 anuals de fitxa) a la carta de Neymar, primer per la desproporció de la xifra en si mateixa i després perquè amb aquesta inversió podria aconseguir un pòquer de cracs que l'acostarien molt més a l'objectiu de dominar no només a França, sinó també a Europa. El mateix es podria dir del Manchester United, per molts diners que li arribin dels drets de TV de la Premier, per moltes ganes que tingui d'omplir de futbol l'etapa Mourinho i per molta necessitat que senti de deixar enrere la irrellevància del seu equip des que Fergusson es va jubilar. I què dir del Real Madrid, mentre mantingui l'aposta per Ronaldo i Bale. Però en el fons l'ofensiva per Neymar té tota la lògica, per dos motius principals. El primer és que Neymar és el futur immediat. No hi ha un altre jugador a l'horitzó amb l'edat, la dimensió i la projecció suficient per convertir-se en el successor de Leo Messi a l'Olimp del futbol. I la segona és que el Barça és l'equip de referència que ha dominat els últims deu anys pel seu futbol i pel lideratge de Messi, i el paper de Neymar en aquest context és mantenir i consolidar aquesta jerarquia més enllà de Messi, que té 29 anys. El Barça ha fet la feina amb Neymar (aspiracions, títols, tracte de crac, trampolí, renovació a punt...) i li ha donat molts motius per voler-se quedar al Camp Nou, perquè al final el seu futur el decidirà ell i només ell, amb permís del seu entorn més pròxim. Les ofertes aclaparadores poden servir per fer bullir l'olla i per millorar la renovació que ja tenia encarrilada, com va passar quan va fitxar pel Barça, com ha passat sempre. Però la qüestió rellevant i decisiva de veritat és si, tres anys després, Neymar continua volent (o podent) créixer a l'ombra del lideratge indiscutible de Messi. La resposta a aquesta pregunta és imprevisible i només la sap ell.