L'enèsima mostra d'intolerància cap a la llengua catalana la trobem a Blanes durant el transcurs del campionat d'Espanya de tennis de taula. L'entrenador del club del meu poble, Cassà de la Selva, va ser expulsat per animar reiteradament un dels seus jugadors en català, malgrat que l'àrbitre li va demanar que ho fes en castellà. Com que l'àrbitre no sabia si de debò l'estava animant o bé li donava instruccions –un fet prohibit–, va preferir tirar pel dret i quedar com un intolerant amb una senyora targeta vermella a l'entrenador, Carles Font. I tan ample! És comprensible. Perquè, qui podia assegurar, al pobre àrbitre, que un “vinga, va, som-hi Andreu!” –que és el que deia l'entrenador al seu jugador– no significava en realitat un “ataca-li l'esquerra” o un “defensa la teva dreta”? Solució: faig fora l'entrenador i problema resolt. El pragmatisme al davant de tot.

Potser és una minúcia si ho comparem amb els estratagemes de Fernández Díaz i De Alfonso en contra dels polítics sobiranistes, però, al cap i a la fi, aquesta és una demostració més que tot allò que fa flaire de català continua provocant urticària en molts estaments de l'Estat espanyol. Fa nosa, vaja. Perquè, hem de suposar que l'àrbitre en qüestió actuaria de la mateixa manera en un partit internacional amb seleccions de Rússia, Itàlia, França, la República Txeca o Finlàndia? S'atreviria a expulsar els entrenadors que animessin els seus jugadors en les seves llengües, igualment estranyes? Difícilment. I si això passés, l'àrbitre quedaria retratat a tot el continent i, probablement, mereixeria la reprovació de la federació europea. La queixa a la federació espanyola ja ha estat presentada i, si fossin com cal, caldria esperar com a mínim un avís a l'àrbitre i una disculpa al club cassanenc, que, per cert, va guanyar tres medalles.