Prou. Les vos­tres guer­res no són per defen­sar l'enti­tat, sinó per sal­var uns culs inflats d'egos revin­guts. Un és el des­ver­go­nyit empre­nyat, l'altre el maquiavèl·lic de la daga i el dar­rer el diplomàtic amb mà de ferro, i tots tenen dues carac­terísti­ques en comú: pri­mer, que si no fos per Messi els seus man­dats hau­rien estat dife­rents, i final­ment, que ens irri­ten quan empren el Barça com a ring per liqui­dar greu­ges pretèrits. De tota manera, el pit­jor de tot ple­gat no és la manera impúdica com cada un ha arros­se­gat el club per enfon­sar el rival en qüestió, sinó que duent a terme aques­tes ope­ra­ci­ons trac­ten l'afi­ci­o­nat d'estúpid perquè ima­gi­nen, i en part deu ser cert, que no detec­ta­ran l'ambició que alber­guen els seus ges­tos, sinó que ho com­pren­dran com un mètode dife­rent de por­tar el bar­ce­lo­nisme a l'extrem. Així doncs, ens és igual si no sou íntims perquè molts de nosal­tres tam­poc seríem amics vos­tres, però si us plau, dei­xeu-vos de bus­car les pes­si­go­lles en nom del club o, si més no, feu-ho en nom del res­sen­ti­ment per la frus­tració d'haver per­dut aquells anys en què junts portàreu aire fresc amb una gestió espor­tiva excel·lent, un oratge que, per cert, heu anat vici­ant fins a pro­vo­car que alguns espe­rem la irrupció d'una joven­tut des­a­com­ple­xada que faci el cop de puny a la taula que vau fer vosal­tres.

En defi­ni­tiva, m'agra­da­ria recor­dar-vos un d'aquells axi­o­mes repe­tits durant el període elec­to­ral amb la veu sos­pe­sada de monjo bene­dictí: els èxits espor­tius són l'eix ver­te­bra­dor del club, però si aquesta orgia de títols està per­ma­nent­ment envol­tada d'una polèmica per­so­na­lista pro­vi­nent de les cla­ve­gue­res del ran­cor, demos­trem que si el con­text ho exi­geix, els valors que tant pro­pa­guem ens els pas­sem per l'entre­cuix. Així doncs, que­deu per fer un cafè i trac­teu el següent punt de l'ordre del dia: els juga­dors, al camp, han de ser un exem­ple, però els man­da­ta­ris, a la llotja, també.