Ahir es van inaugurar els Jocs de Rio i avui ja s'hi fan les primeres proves. Com que sóc a l'altra punta de món i això de la globalitzacó i de la immediatesa de les comunicacions ja sabem que va com va, els he de dir que he escrit aquestes ratlles més a la vora del fred polar que no pas dels culs il·lusoris de les carioques, ja fa tres dies. Vull dir que ja em perdonaran si s'han trencat les previsions i alguna altra indigestió de les mentides i sense cap altra estratègia que la urpada criminal no ens ha esbotzat l'espectacle enviant-s'hi a fer punyetes.

Deixem-nos estar del desori organitzatiu, de la màfia russa i de la cova d'Alí Babà del Comitè Olímpic Internacional (i el senyor marquès de Samaranch descomponent-se al purgatori) i parlem d'allò que importa realment als catalans, que diuen els espanyols de Catalunya; és a dir, parlem de la bandera d'Espanya. I parlem-ne perquè el rei va dir que els esportistes eren “durant aquestes setmanes la il·lusió de la societat espanyola” i el president del Comitè Olímpic Espanyol, que “el rei és el gran estendard de l'esport espanyol i d'aquesta Espanya que nosaltres volem”.

El cas és que el 21 de juny, la maratoniana Erika Olivera va rebre la bandera de Xile de mans de la presidenta de la república perquè havia estat escollida en votació popular per lluir-la en la cerimònia inaugural olímpica. L'atleta, de 40 anys, és la cinquena vegada que va als Jocs i és un símbol de dignitat i valentia: “Com que no puc fer justícia amb les mans, només puc explicar la veritat”, va dir abans de confessar que el seu pare, un capellà evangèlic, l'havia violada reiteradament durant 12 anys a canvi de poder entrenar-se. Al seu costat, el portaestendard de la il·lusió espanyola guanya més de 24 milions d'euros com a home anunci, llueix un rellotge de 850.000 euros quan juga el Comte de Godó i és l'ungit de la marca Espanya.