Recordava en l'article de la setmana passada que els Jocs Olímpics de 1936 van tenir lloc a Berlín sense que l'olimpisme i la comunitat internacional impedissin que se celebressin en un estat que havia promulgat lleis racistes que durant aquell període van procurar dissimular aconseguint que molts no veiessin com s'aplicaven i que fins i tot passessin per alt que els jueus havien estat exclosos de la competició. Els Jocs de Berlín, que es van convertir en una màquina de propaganda del nazisme amb la posada en escena grandiloqüent tan vinculada al règim, es van inaugurar l'1 d'agost de 1936 amb la presència d'Adolf Hitler, que va aparèixer poc després que el dirigible Hindenburg sobrevolés l'estadi olímpic. Quan el führer hi va entrar, després de fer una desfilada en cotxe seguida per un milió de persones amb la mà dreta aixecada, el va saludar una orquestra de trenta trompetes. Poc després, un cor de 3.000 persones va cantar l'himne alemany i l'himne del Partit Nazi: Horst-Wessel-Lied. El director d'aquest cor va ser Richard Strauss i, malgrat que s'ha posat en qüestió la seva adhesió completa al nazisme, això em fa mal, perquè és un dels meus compositors preferits: l'autor de lieders commovedors i d'òperes tan extraordinàries com ara Salomé, Elektra, El cavaller de la rosa, La dona sense ombra i Arabella.

Qui va declarar oberts els Jocs de Rio no és ningú equivalent a Hitler, evidentment, i no hi voldria fer cap mena de comparació, però és un polític temible i manipulador, Michel Temer, que, després de la seva jugada en contra de Dilma Rousseff, va procurar mantenir-se a l'ombra per no ser increpat per una part dels assistents a l'estadi de Maracanã. Com a president interí del país, però, va haver d'obrir els Jocs i va rebre una dosi de xiulets. També s'ha de dir que, com si s'hi volgués fer present un Brasil popular a banda dels tripijocs de Temer i companyia, la cerimònia d'inauguració es va allunyar de la grandiloqüència i de l'exhibició tecnològica, va ser una manifestació de la diversitat cultural i va procurar que hi aparegués una certa desimboltura carnavalesca que va fer que la desfilada dels atletes no s'assemblés tant com altres vegades a les dels militars. Tot va començar amb Aquele abraço, que, tot i el seu ritme alegre, conté el comiat de Gilberto Gil a Rio de Janeiro (“continua lindo”) quan es va exiliar del seu país en dictadura l'any 1969. Dirigida pel cineasta Fernando Mereilles, la cerimònia va fer present la riquesa de la música brasilera. També la història del Brasil. I es va obrir als discursos favorables a la pau, a la sensibilitat davant dels refugiats i a la consciència ecologista. Tanmateix, com en el cas del mundial de futbol, quin serà el cost per a un país en crisi? I, en fi, pesen tantes ombres corruptes sobre el món olímpic que una inauguració com aquesta pot semblar que, amb ingenuïtat, fa bonica una operació amb molts interessos en joc.