Ensorrat a la platja de Zarautz sota el tendal de Sorolla, controlo els fills que s'arrebossen a l'arena amoixada pel vaivé de la marea, i encara que no em sento més feliç tampoc tinc pressa per morir. Resumint, podria rebre l'ofensa d'un estrany i me'l miraria sense cap mena de torbació, segurament perquè les vacances em porten a un encefalograma pla dur de gestionar pel meu entorn, i és aquí, tot pedalant sobre Kierkegaard, Sálvame i l'arrel etimològica nauseabunda de Mercadona, que em demano si la passió abocada als marcadors dels diumenges a la tarda no és una via assequible de canalitzar l'estrès setmanal.

Aquesta conclusió escèptica m'il·lumina quan una noia atractiva m'obre conversa en constatar que esbronco els nens en català, i m'adono que m'amoïna entre poc i gens el repàs del Liverpool, els Jocs de Rio, la supercopa d'Europa, el Gamper i els partits contra el Sevilla, Umtiti, Digne, Gómes, Moreno i Manchón, o si ens han colat Qatar perquè no han topat amb ningú de Mercuri fins a Plutó que anheli apostar per la marca Barça. Realment, se me'n fot. Ara, si faig un viatge llampec a mitjan de març, amb un nen amb otitis, un altre amb diarrees asimètriques, comentaris de texts d'Unamuno per corregir, la factura hivernal del gas, un article per parir a la matinada i l'angoixa de veure les vacances com una utopia, només em falta arribar al cap de setmana i que el Barça faci un partit soporífer en un camp suburbial on el clàssic comentarista diu que s'hi guanyen les lligues. Llavors, tota la tensió acumulada a la musculatura surt com un vòmit indecent en forma d'insult troglodita en nom d'una passió que no és res més que un estrès mal gestionat. De tota manera, tot aquest batibull ara mateix em queda als antípodes de mi mateix, suposo que perquè la noia dels cabells recollits m'ha dit que Oasis són uns referents i que a Mandri tenim una taula rodona reservada per a dos.