El Barça des de Zarautz

Ensor­rat a la platja de Zarautz sota el ten­dal de Soro­lla, con­trolo els fills que s'arre­bos­sen a l'arena amoi­xada pel vaivé de la marea, i encara que no em sento més feliç tam­poc tinc pressa per morir. Resu­mint, podria rebre l'ofensa d'un estrany i me'l mira­ria sense cap mena de tor­bació, segu­ra­ment perquè les vacan­ces em por­ten a un ence­fa­lo­grama pla dur de ges­ti­o­nar pel meu entorn, i és aquí, tot peda­lant sobre Kierke­ga­ard, Sálvame i l'arrel eti­mològica nau­se­a­bunda de Mer­ca­dona, que em demano si la passió abo­cada als mar­ca­dors dels diu­men­ges a la tarda no és una via asse­qui­ble de cana­lit­zar l'estrès set­ma­nal.

Aquesta con­clusió escèptica m'il·lumina quan una noia atrac­tiva m'obre con­versa en cons­ta­tar que esbronco els nens en català, i m'adono que m'amoïna entre poc i gens el repàs del Liver­pool, els Jocs de Rio, la super­copa d'Europa, el Gam­per i els par­tits con­tra el Sevi­lla, Umtiti, Digne, Gómes, Moreno i Manchón, o si ens han colat Qatar perquè no han topat amb ningú de Mer­curi fins a Plutó que anheli apos­tar per la marca Barça. Real­ment, se me'n fot. Ara, si faig un viatge llam­pec a mit­jan de març, amb un nen amb oti­tis, un altre amb diar­rees asimètri­ques, comen­ta­ris de texts d'Una­muno per cor­re­gir, la fac­tura hiver­nal del gas, un arti­cle per parir a la mati­nada i l'angoixa de veure les vacan­ces com una uto­pia, només em falta arri­bar al cap de set­mana i que el Barça faci un par­tit soporífer en un camp subur­bial on el clàssic comen­ta­rista diu que s'hi gua­nyen les lli­gues. Lla­vors, tota la tensió acu­mu­lada a la mus­cu­la­tura surt com un vòmit inde­cent en forma d'insult tro­glo­dita en nom d'una passió que no és res més que un estrès mal ges­ti­o­nat. De tota manera, tot aquest bati­bull ara mateix em queda als antípodes de mi mateix, suposo que perquè la noia dels cabells reco­llits m'ha dit que Oasis són uns refe­rents i que a Man­dri tenim una taula rodona reser­vada per a dos.