El fut­bol ja no és una de les poques eines de rei­vin­di­cació naci­o­nal com ho era a finals de la dècada dels 90, en l’època de l’auge de la Pla­ta­forma Pro­se­lec­ci­ons Cata­la­nes i en què s’omplia el Camp Nou per veure jugar el com­bi­nat naci­o­nal. Ha plo­gut molt des d’ales­ho­res com també ha can­viat el con­text en aquests gai­rebé dos anys i mig sense par­tit. Ningú s’ima­gi­nava en aquell 28 de desem­bre de 2016 que un dels càntics core­jats seria el de “Lli­ber­tat, pre­sos polítics”. Però és on ha anat a parar el procés després d’aquests anys de lluita i rei­vin­di­ca­ci­ons: de la il·lusió per l’ofi­ci­a­li­tat de la selecció, ara ja obli­gatòria­ment lli­gada a la d’una pos­si­ble inde­pendència, a la d’un país que viu immers en les dis­cus­si­ons sobre els llaços grocs i irre­me­ia­ble­ment pen­dent dels tri­bu­nals espa­nyols.

Més enllà de l’evo­lució política, en aquests 817 dies, el país també ha can­viat en el pano­rama fut­bolístic, amb el Girona a pri­mera i un estadi de Mon­ti­livi reno­vat, que va per­me­tre mul­ti­pli­car els 8.311 espec­ta­dors que aquell dia van (gai­rebé) omplir les gra­de­ries: 12.671 ànimes van pre­sen­ciar la victòria cata­lana con­tra Veneçuela, la pri­mera després de més de cinc anys (Cata­lu­nya 4-1 Cap Verd, al desem­bre de 2013). L’afició va res­pon­dre a pesar de l’horari i del dia, en part per la presència de fins a qua­tre fut­bo­lis­tes de la pri­mera plan­ti­lla del Girona, con­ver­tits ja en ídols per als nens giro­nins. Dit això, però, la gran estre­lla del matx va ser Gerard Piqué perquè encara que el Girona s’hagi ins­tal·lat en l’elit, els fut­bo­lis­tes del Barça se seguei­xen endu­ent tots els flai­xos. Sense Xavi, el cen­tral de la Bona­nova es va empor­tar la gran ovació de la nit, en gran part gràcies a la gestió dels can­vis de Gerard López que es va guar­dar el del cen­tral blau­grana per al minut 5 del segon temps.

De les absències al ter­reny de joc se n’havia par­lat exten­sa­ment al llarg de tota la set­mana, però en la nit d’ahir on es van notar van ser a la llotja pre­si­den­cial. Les agen­des no van per­me­tre a les dues màximes auto­ri­tats del país, el pre­si­dent Quim Torra i el pre­si­dent del Par­la­ment, Roger Tor­rent, pre­sen­ciar el par­tit; el con­se­ller de Ter­ri­tori i Sos­te­ni­bi­li­tat, Damià Cal­vet, i la con­se­llera d’Agri­cul­tura, Rama­de­ria, Pesca i Ali­men­tació, Teresa Jordà, van pre­si­dir la llotja acom­pa­nyant el pre­si­dent de la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol, Joan Sote­ras, i l’alcal­dessa de Girona, Marta Madre­nas.

Almenys es van estal­viar de veure l’escena lamen­ta­ble de la nit, ara que estan tant de moda les pan­car­tes i els debats sobre la lli­ber­tat d’opinió i expressió. De pan­car­tes se’n van veure ben poques, ni tan sols la d’“Una nació; una selecció”, omni­pre­sent en els par­tits del com­bi­nat qua­dri­bar­rat abans del procés, però una d’elles, amb mis­satge polític –“Chávez vive, la lucha sigue”–, va pro­vo­car rebom­bori quan la segu­re­tat de l’estadi va voler reti­rar-la. Tal com estan els ànims, algú deu­ria pen­sar que era la decisió cor­recta. Al des­cans, els mem­bres de segu­re­tat van rebre ordres de no reti­rar-ne cap més, però el mal ja estava fet.