Defenses treballades

No va ser un partit de gaires ocasions de gol clares, i això que es va jugar amb ritme, amb molts espais al camp. Catalunya, després de l'ocasió de Bojan, va baixar un pèl d'intensitat del seu joc contra una Tunísia que sabia defensar bé els moviments dels davanters catalans. Sergio García, en aquest sentit, no va estar gaire fi en els seus controls, i no va saber aprofitar una magnífica passada de Xavi a tocar del descans (41'), mentre que Coro va anar de més a menys. Els de Cruyff tampoc van patir gaire més en defensa, tret d'una sortida en fals de Valdés, que va tocar la pilota amb les mans fora de l'àrea. La falta posterior no va tenir conseqüències.

Quasi tota la segona meitat es va jugar en camp africà. Tunísia, més arreplegada, va tenir poca presència en atac i, teòricament, Catalunya havia d'aprofitar aquest parèntesi per posar tota la carn a la graella. Als catalans, però, els va faltar una mica d'inspiració en la darrera passada i també més rapidesa d'execució en els seus xuts, ja que en diverses ocasions els defenses rivals van esmorteir les rematades dels de Cruyff.

Un altre cop Bojan (minuts 53, 57 i 61), que va jugar-se totes les cartes abans de ser substituït, va ser el català que va tenir el gol més a l'abast. Catalunya volia però no podia, segurament perquè li faltaven certs automatismes, normal en un equip que només es reuneix un cop l'any. Álvaro Vázquez, l'altre home gol de la selecció, va estar a punt d'aprofitar una de les poques errades de la defensa magrebina (68'), però tampoc va tenir sort.

El temps s'esgotava i cap triangulació catalana obtenia premi. El gol només podia caure a favor dels locals, perquè Tunísia gairebé havia renunciat a l'atac. A més, un dels millors jugadors de la selecció africana, Isaam Joman, queia lesionat en un esprint (85').

Per primera vegada en molt temps, concretament en 95 anys, un partit de Catalunya va acabar en empat a zero. Cruyff no va poder mantenir la seva ratxa victoriosa des que va debutar a la banqueta catalana en el compromís contra l'Argentina, però va quedar palès que el problema no és al camp, on se sap competir. Fins i tot contra les millors seleccions es podria fer un paper molt digne. Però a les portes del 300è aniversari dels decrets de Nova Planta, res no avança per a la selecció esportiva catalana més important de totes. Anquilosats en un punt en què tothom prefereix amagar-se darrere l'ombra dels polítics, Catalunya viu un sol dia de color dels 365 dies de l'any. I a sobre, com és un amistós, ha de lliurar la copa al seu rival malgrat no haver perdut. Quina ràbia!