Amb amistosos no n'hi ha prou, i el tradicional partit de Nadal fa anys que corre el risc de convertir-se en un exercici de frustració i de perdre tanta energia fins a fer-lo innecessari. Perquè, que el model està esgotat, ja fa temps que es diu. Però de tant en tant hi ha elements que fan reactivar la flama. I aquesta vegada, l'esperit tornava a estar molt viu, molt present. El primer partit després de la gran manifestació de l'11 de setembre, el primer amb la consulta a l'agenda política, mereixia un clam. I hi va ser, malgrat que el camp no es va omplir ni de bon tros. En un estadi que s'estrenava com a seu i que es va guarnir per a l'ocasió, la reivindicació es va fer sentir. I això que uns quants milers es van haver de carregar de paciència davant del col·lapse que es va generar als accessos, i n'hi va haver que no van ni entrar.

La posada en escena va ser espectacular, moderna, gens pròpia del futbol de casa nostra, amb presentacions individuals dels jugadors i focs d'artifici. I amb els llums de l'estadi apagats, fet que va permetre dissimular que molta gent no havia arribat al seu seient. Presentats tots els jugadors, també va saltar a la gespa Johan Cruyff, mentre als cartells de publicitat s'hi reflectia un “Gràcies, mister” de la federació. Tot plegat, va precedir el primer gran crit unànime per reclamar la independència. I els que faltaven. Es van tornar a obrir els llums i va quedar clar que el col·lapse als accessos persistia. Quedava un altre hit abans que la pilota comencés a rodar. La interpretació de l'himne nacional. Una immensa estelada en un dels gols feia la competència a la que feien voleiar al centre del camp. També era ben visible la pancarta amb el lema “2014: Catalonia Europe's next state”, que aspira a prendre el relleu d'aquell que deia “Una nació, una selecció”, que tant ha triomfat.

El comiat del seleccionador i la presència de jugadors de primer nivell eren alguns dels al·licients, però el futbol és només una part més de l'espectacle. La graderia mana més que mai. I no va parar. Amb moltes més estelades que senyeres, no va haver de fer falta esperar al minut 17:14 per sentir crits a favor de la independència. Això sí, en aquell minut especial, el càntic va ser eixordador. La reclamació de l'estat propi va ser la que més va triomfar. Sense matisos. Sense complexos. Amb càntics diversos, i amb el clàssic “i, inde, independència” com a destacat. També van enganxar, com és habitual, les notes de La presó del rei de França, i els crits d'“espanyol qui no boti”. I quan l'ambient semblava refredar-se, apareixia la megafonia, amb sons amb molts decibels. Poc importava que fos en ple joc.

Si el gol tan matiner de penal de Sergio va ser un afegit més a l'esclat d'eufòria inicial, l'empat de Nigèria no només va fer embogir l'afició nigeriana –també es va fer veure en un sector–, sinó que també va fer que el partit, que amenaçava d'adormir-se en la segona part, es reactivés.

El camp de Cornellà-el Prat no es va omplir, entre altres coses per culpa del col·lapse als accessos, però va superar amb nota alta la seva estrena com a seu de la selecció. Ben vestit, amb la senyera voltant tota l'anella, les quatre barres a les escales i també en els llums LED de l'exterior de l'estadi. De pancartes, la majoria eren per reivindicar la independència, però també n'hi havia a favor de l'escola en català i contra el ministre Wert.