A Europa hi ha una mica de tot, però en gene­ral tot­hom ho entén. Hi ha hagut tants casos de països que s'han sepa­rat, que tot­hom ho entén per­fec­ta­ment. A més, aquests dos últims anys el procés és més fàcil que quan jo viat­java per jugar l'Euro­lliga amb el Ros Casa­res.

Jo vaig amb la flor del meu país. Quan em pre­gun­ten si sóc d'Espa­nya, els explico que no, que sóc cata­lana, i si cal podem estar molta estona par­lant-ne. Els porto docu­men­tació per aju­dar-los a enten­dre el meu sen­ti­ment. En canvi, vaig a llocs d'Espa­nya on a la gent li costa d'enten­dre-ho. I no entenc per què és tan com­pli­cat, perquè a l'hora de la veri­tat tu ets qui ets. Tu no pots obli­gar els sen­ti­ments, és així de sen­zill. Penso que tot això ho han ges­ti­o­nat molt mala­ment. Només que hagues­sin reco­ne­gut la nos­tra cul­tura i no ens hagues­sin opri­mit, si ens hagues­sin valo­rat, pro­ba­ble­ment hi hau­ria molta gent que no reac­ci­o­na­ria con­tra això, s'hau­ria con­vis­cut millor.

Total­ment, abso­lu­ta­ment i defi­ni­ti­va­ment. Jo votaré sí i sí. Tinc molt clar que vull la inde­pendència del nos­tre país, per diver­sos motius. El sen­ti­ment és fona­men­tal. No entenc per què hem d'estar sub­ju­gats per un país que no sen­tim. Jo sóc cata­lana, sem­pre m'he sen­tit així i no me n'amago mai. No he tin­gut mai la pre­o­cu­pació de par­lar català fora de Cata­lu­nya. Et diré més, el meu marit és del país del cos­tat i entre nosal­tres ell enra­ona en cas­tellà i jo enra­ono en català. Fora sem­pre ens diuen que som l'exem­ple de la relació entre dues cul­tu­res que poden con­viure. Jo me'n vaig a Espa­nya i enra­ono en català i no em pre­o­cupa que hi hagi gent que s'ho pren­gui mala­ment. I a Cata­lu­nya, si la per­sona m'entén, segueixo par­lant en el meu idi­oma i no tinc el sen­ti­ment d'allò que anti­ga­ment es deia que per res­pecte s'havia de can­viar. Per mi és al revés, el res­pecte sem­pre ha estat poder uti­lit­zar el català. D'altra banda, avui en dia també es parla molt de temes econòmics, polítics i soci­als. Sí que és veri­tat que t'agafa com una certa rebel·lió en veure el tracte, però no és només això. A mi m'és igual el que em doni el del cos­tat. És clar que em molesta que em mal­trac­tin, però jo em rebel·laré i diré “Ah, sí? Doncs encara sóc més inde­pen­den­tista.”

Sem­pre. La paraula inde­pendència, fins ara sem­pre havia fet molta por a certa gent. En canvi, jo sem­pre he anat pel món dient que el meu país era Cata­lu­nya.

A mi em sap greu. A vega­des he enve­jat ser una per­sona molt impor­tant en la meva feina per dir amb veu alta el que penso. Ana­lit­zem-ho bé: quan­tes per­so­nes s'han naci­o­na­lit­zat, quan­tes per­so­nes juguen en selec­ci­ons que no són les seves de sen­ti­ment? Una cosa és la pro­fessió. Jo entenc que tot­hom tin­gui l'opció de viure esde­ve­ni­ments que, si no, no tenim altra manera de viure perquè no tenim la nos­tra selecció. Entenc que tu tin­guis el rigor d'aque­lla selecció, a mi no em cal que algú tre­gui la senyera si està jugant amb Espa­nya, perquè en aquell moment tu repre­sen­tes els colors d'una altra empresa, diguem-ho així, per no ferir sen­ti­ments. Ara bé, quan a algú li pre­gun­ten què pensa o què sent, per què hi ha gent que se n'amaga? Per exem­ple, juga­do­res meves que sé el que pen­sen en la inti­mi­tat, i en canvi defen­sen els colors d'Espa­nya. No veig per què han de tenir por. Si més d'un ho fes, no pas­sa­ria res. Jo no sé el Pau Gasol què pensa, ells matei­xos són una empresa. Però si fos així, m'encan­ta­ria que dones­sin la seva opinió, perquè aju­da­ria a veure-ho amb nor­ma­li­tat. I dic el Pau Gasol, com el Ricky Rubio, el Marc Gasol... Alguns pot­ser no ho sen­ten així i també hau­rien de poder dir real­ment el que pen­sen. Sem­pre que tu ho res­pec­tis tot, enda­vant.

Sí, però és posar-se en la pell d'aquesta gent, perquè jo tam­poc sé el que per­den o no. També hi ha casos d'espor­tis­tes que aixe­quen la ban­dera espa­nyola després de gua­nyar la cursa de motos... Però una cosa és l'empresa que tu repre­sen­tes. No tinc per què aixe­car la ban­dera d'Espa­nya, aixe­caré la de Rep­sol. Tots aquests espor­tis­tes gua­nyen tants diners que no sé per què els pre­o­cupa. Pot­ser sí que per­den molts patro­ci­na­dors, però amb el que cobren no fa falta. Tens menys diners però ets més digne. Ara hau­ria de ser el moment en què tota aquesta gent fes un pas per aju­dar. És ara que el teu país et crida. Perds un patro­ci­na­dor, i què?

Podríem com­pe­tir, això segur, però no sé si podríem gua­nyar, perquè hi ha potències com ara els Estats Units. Ara, que podríem com­pe­tir a pri­mer nivell mun­dial, ho tinc molt clar. A l'hora de la veri­tat, les juga­do­res cata­la­nes ja ho estan fent. Només cal repas­sar totes les juga­do­res que han anat sor­tint. A més a més, si una cosa ha tin­gut sem­pre Cata­lu­nya ha estat bàsquet for­ma­tiu.