Quan m'ho van dir, em va xocar molt perquè era una manera de dei­xar-me sense mun­dial perquè altres per­so­nes no podien, encara que jo sí. A més, vaig pen­sar: si elles no tor­nes­sin a jugar mai més, què pas­sa­ria? La fede­ració em va pro­me­tre que em com­pen­sa­rien amb més com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals, que no m'ho prengués com una cosa per­so­nal. Tot i que dues de les tres juga­do­res més habi­tu­als no hi pogues­sin anar, n'hi ha mol­tes més. No anar-hi no és la solució. Diuen que no tenen el nivell, però si no van al mun­dial, mai el tin­dran. L'equip mas­culí va anar-hi amb bai­xes impor­tants i va fer un bon paper.

Bas­tant, fins i tot m'he arri­bat a plan­te­jar si valia la pena seguir amb això. Però com que jo jugo a ten­nis de taula per mi i no per ells, de moment em com­pensa.

Fa molts anys que visc a Cata­lu­nya, em sento cata­lana i la pri­mera llen­gua que vaig començar a par­lar va ser el català, tot i que els meus pares em par­la­ven rus. Vaig arri­bar aquí amb 3 anys, he estu­diat història, sé com han estat les coses. Sé que som una nació que ha estat opri­mida durant molt temps i entenc el sen­ti­ment que té molta gent. Parlo amb gent del meu vol­tant i la com­prenc. Com­par­teixo la seva manera de pen­sar, tot i que a mi el que m'han ense­nyat a casa és dife­rent, perquè els meus avis van viure la Segona Guerra Mun­dial.

Òbvi­a­ment, em costa enten­dre que hi hagi gent que s'oposi a la con­sulta. Estem en una situ­ació que no pot dis­cu­tir ningú, que hi ha molta gent que està des­con­tenta. El mínim que es pot fer és pre­gun­tar-los què n'opi­nen i què volen. Un cop se sàpiga què pensa la gent, s'hau­ran de pren­dre deci­si­ons. A l'hora de trac­tar un tema tan gran com la inde­pendència, no es pot pen­sar només en el sen­ti­ment de cata­la­ni­tat. Inde­pendència, sí, però no a qual­se­vol preu. Visc molt de prop la situ­ació entre Rússia i Ucraïna i tinc por que aquí hi hagi un mer­der polític i econòmic tan gran. Que hi hagi una guerra i aque­lla ines­ta­bi­li­tat.

Total­ment. Alguns dels que hi ha a Ucraïna par­ti­ci­pant del con­flicte són ter­ro­ris­tes i gent bèl·lica, però hi ha molta gent nor­mal que s'ha tro­bat en una situ­ació molt com­pli­cada, i això que ja fa vint anys que tenen la inde­pendència.

Sí, ho tinc claríssim. Em fa gràcia que alguns líders polítics con­tra­ris a la inde­pendència par­lin d'una majo­ria silen­ci­osa que no vol la inde­pendència però tam­poc no vol que hi hagi con­sulta. Si tan con­vençuts estan d'aquesta majo­ria silen­ci­osa, que ens la demos­trin.

No al cent per cent. Segu­ra­ment sí i sí, però he de valo­rar mol­tes coses. Em fa molta por la ines­ta­bi­li­tat. Pot­ser em seria igual sacri­fi­car uns anys de la meva esta­bi­li­tat i el meu benes­tar sabent que els meus fills esta­ran millor. Però és clar, tam­poc no ens ho garan­teix ningú. Hi hem de refle­xi­o­nar amb molta tran­quil·litat. Com que no tinc el sen­ti­ment del sí per sobre de tot, hi hau­ria de pen­sar. Però ja esteu veient cap on tiro.

Men­tre a Cata­lu­nya sigui con­si­de­rada legal, aniré a votar. Crec que ho hauríem de fer tots, és una qüestió molt impor­tant.

Cadascú es troba en la situ­ació en la que es troba. Jo sóc honesta amb tot­hom i per tant no hi ha sor­pre­ses. Jo dic que sóc cata­lana però quan vaig amb Espa­nya també m'hi sento còmoda. Si he de triar, triaré el que em vagi millor a mi i a la meva gent. A la gent que es troba amb represàlies, li diria que valori si val més sacri­fi­car la seva situ­ació per­so­nal per un bé comú. És molt per­so­nal, i cadascú ha de fer el que més li con­vin­gui.

No, no se'n parla gaire. Fins ara jo m'he sen­tit molt còmoda jugant amb la selecció espa­nyola. Sem­pre m'han donat suport i s'han por­tat molt bé amb mi. Als dos Jocs Olímpics als que he anat amb Espa­nya, he sen­tit que en for­mava part. Jo he estat sal­tant i can­tant “Yo soy español” perquè, fins al dia que ho deixi de ser, con­ti­nuaré sent espa­nyola. Però no es pot negar que hi ha molta gent des­con­tenta que rei­vin­dica una cosa i no li dei­xen expres­sar-se.

He nas­cut a Ucraïna, he vis­cut aquí tota la meva vida i em sento molt cata­lana, però pel fet d'haver estat molts anys jugant amb Espa­nya també me'n sento. Però és que tanco els ulls i també em veu­ria defen­sant els colors de Suècia o d'Ale­ma­nya. Amb tot el que he viat­jat i tot el que he vis­cut, el sen­ti­ment de patri­o­tisme no el tinc. Això és casa meva i jo em sento cata­lana. La meva idea és viure a Cata­lu­nya tota la meva vida i els meus fills seran cata­lans. Per tant, què pas­sarà al nos­tre país és un tema que em pre­o­cupa.

Estic començant a pen­sar en els Jocs Olímpics de Rio. Aquesta tem­po­rada serà espe­cial perquè ens can­vien la pilota. Abans era de cel·luloide i ara serà de plàstic. Per tant, serà una tem­po­rada d'adap­tació per a tot­hom. A més, a França jugaré en un equip de pri­mera divisió, abans ho feia en un de segona. A Mataró con­ti­nu­a­rem llui­tant per ser ter­ce­res o quar­tes i a França serà una aven­tura nova.

He estu­diat empre­sa­ri­als i he fet un màster de direcció d'empre­ses. Pot­ser en el futur em dedi­caré a aquest àmbit. Quan era més jove­neta, no volia ser pro­fes­si­o­nal del ten­nis de taula. Ho havia vis­cut a casa des de petita i n'estava una mica can­sada. Als 18 o 19 em vaig ado­nar que era el que volia fer. Encara allar­garé uns anys el fet de dedi­car-me exclu­si­va­ment a l'esport. Després m'agra­da­ria ser mare i serà com­pli­cat com­pa­gi­nar-ho.