Quan m'ho van dir, em va xocar molt perquè era una manera de deixar-me sense mundial perquè altres persones no podien, encara que jo sí. A més, vaig pensar: si elles no tornessin a jugar mai més, què passaria? La federació em va prometre que em compensarien amb més competicions internacionals, que no m'ho prengués com una cosa personal. Tot i que dues de les tres jugadores més habituals no hi poguessin anar, n'hi ha moltes més. No anar-hi no és la solució. Diuen que no tenen el nivell, però si no van al mundial, mai el tindran. L'equip masculí va anar-hi amb baixes importants i va fer un bon paper.

Bastant, fins i tot m'he arribat a plantejar si valia la pena seguir amb això. Però com que jo jugo a tennis de taula per mi i no per ells, de moment em compensa.

Fa molts anys que visc a Catalunya, em sento catalana i la primera llengua que vaig començar a parlar va ser el català, tot i que els meus pares em parlaven rus. Vaig arribar aquí amb 3 anys, he estudiat història, sé com han estat les coses. Sé que som una nació que ha estat oprimida durant molt temps i entenc el sentiment que té molta gent. Parlo amb gent del meu voltant i la comprenc. Comparteixo la seva manera de pensar, tot i que a mi el que m'han ensenyat a casa és diferent, perquè els meus avis van viure la Segona Guerra Mundial.

Òbviament, em costa entendre que hi hagi gent que s'oposi a la consulta. Estem en una situació que no pot discutir ningú, que hi ha molta gent que està descontenta. El mínim que es pot fer és preguntar-los què n'opinen i què volen. Un cop se sàpiga què pensa la gent, s'hauran de prendre decisions. A l'hora de tractar un tema tan gran com la independència, no es pot pensar només en el sentiment de catalanitat. Independència, sí, però no a qualsevol preu. Visc molt de prop la situació entre Rússia i Ucraïna i tinc por que aquí hi hagi un merder polític i econòmic tan gran. Que hi hagi una guerra i aquella inestabilitat.

Totalment. Alguns dels que hi ha a Ucraïna participant del conflicte són terroristes i gent bèl·lica, però hi ha molta gent normal que s'ha trobat en una situació molt complicada, i això que ja fa vint anys que tenen la independència.

Sí, ho tinc claríssim. Em fa gràcia que alguns líders polítics contraris a la independència parlin d'una majoria silenciosa que no vol la independència però tampoc no vol que hi hagi consulta. Si tan convençuts estan d'aquesta majoria silenciosa, que ens la demostrin.

No al cent per cent. Segurament sí i sí, però he de valorar moltes coses. Em fa molta por la inestabilitat. Potser em seria igual sacrificar uns anys de la meva estabilitat i el meu benestar sabent que els meus fills estaran millor. Però és clar, tampoc no ens ho garanteix ningú. Hi hem de reflexionar amb molta tranquil·litat. Com que no tinc el sentiment del sí per sobre de tot, hi hauria de pensar. Però ja esteu veient cap on tiro.

Mentre a Catalunya sigui considerada legal, aniré a votar. Crec que ho hauríem de fer tots, és una qüestió molt important.

Cadascú es troba en la situació en la que es troba. Jo sóc honesta amb tothom i per tant no hi ha sorpreses. Jo dic que sóc catalana però quan vaig amb Espanya també m'hi sento còmoda. Si he de triar, triaré el que em vagi millor a mi i a la meva gent. A la gent que es troba amb represàlies, li diria que valori si val més sacrificar la seva situació personal per un bé comú. És molt personal, i cadascú ha de fer el que més li convingui.

No, no se'n parla gaire. Fins ara jo m'he sentit molt còmoda jugant amb la selecció espanyola. Sempre m'han donat suport i s'han portat molt bé amb mi. Als dos Jocs Olímpics als que he anat amb Espanya, he sentit que en formava part. Jo he estat saltant i cantant “Yo soy español” perquè, fins al dia que ho deixi de ser, continuaré sent espanyola. Però no es pot negar que hi ha molta gent descontenta que reivindica una cosa i no li deixen expressar-se.

He nascut a Ucraïna, he viscut aquí tota la meva vida i em sento molt catalana, però pel fet d'haver estat molts anys jugant amb Espanya també me'n sento. Però és que tanco els ulls i també em veuria defensant els colors de Suècia o d'Alemanya. Amb tot el que he viatjat i tot el que he viscut, el sentiment de patriotisme no el tinc. Això és casa meva i jo em sento catalana. La meva idea és viure a Catalunya tota la meva vida i els meus fills seran catalans. Per tant, què passarà al nostre país és un tema que em preocupa.

Estic començant a pensar en els Jocs Olímpics de Rio. Aquesta temporada serà especial perquè ens canvien la pilota. Abans era de cel·luloide i ara serà de plàstic. Per tant, serà una temporada d'adaptació per a tothom. A més, a França jugaré en un equip de primera divisió, abans ho feia en un de segona. A Mataró continuarem lluitant per ser terceres o quartes i a França serà una aventura nova.

He estudiat empresarials i he fet un màster de direcció d'empreses. Potser en el futur em dedicaré a aquest àmbit. Quan era més joveneta, no volia ser professional del tennis de taula. Ho havia viscut a casa des de petita i n'estava una mica cansada. Als 18 o 19 em vaig adonar que era el que volia fer. Encara allargaré uns anys el fet de dedicar-me exclusivament a l'esport. Després m'agradaria ser mare i serà complicat compaginar-ho.