El Consell Assessor per a la Transició Nacional, l'organisme creat per assessorar jurídicament i tècnicament el govern català en el procés cap a l'estat propi, va presentar fa dos mesos el llibre blanc de la transició nacional, en què explica el full de ruta a seguir. Malgrat la seva extensió, s'hi fa poca referència a l'àmbit esportiu, tot i que, en la qüestió del reconeixement internacional de les seleccions catalanes, tampoc cal gastar-hi gaire tinta, tal com s'assegura: “Pel sol fet d'esdevenir un estat independent, de manera quasi automàtica –després dels pertinents processos de petició d'ingrés–, s'accediria a la presència internacional en aquelles competicions en què es participa amb representacions estatals.” Així doncs, el llibre blanc evidencia que la via política, és a dir, el fet de convertir-se en estat i ser reconegut pels organismes internacionals, és l'única manera d'aconseguir que les seleccions nacionals competeixin de manera oficial. Pel que fa als esportistes, el llibre blanc no parla explícitament sobre si podrien triar, en el cas del futbol, entre defensar els colors de Catalunya o d'Espanya, tot i que sí que fa referència als Jocs Olímpics, en què “Catalunya podria participar amb els esportistes que haguessin optat per pertànyer a la selecció catalana de la seva disciplina esportiva”. Si el nou estat permet conservar la nacionalitat espanyola, s'entén que, a priori –o si més no en una etapa de transició–, es podria escollir el combinat nacional.

En el cas del futbol, la FIFA es renta les mans de qualsevol reivindicació o conflicte territorial ja que, segons el seu article desè, només acceptarà les federacions d'un estat reconegut per l'ONU. Així, perquè la hipotètica conversió de Catalunya en estat independent portés també a la sobirania esportiva, hauria d'obtenir un consens internacional ampli, ja que l'ONU no reconeixeria el nou estat fins que no ho fessin la majoria dels seus estats membres. Posteriorment, el reconeixement de la FIFA i de la UEFA seria inevitable, després, això sí, del procés de petició d'ingrés de què parla el llibre blanc.

L'últim precedent europeu de federació reconeguda per la FIFA és Montenegro –en l'àmbit mundial és el Sudan del Sud, el 2012–, que va aconseguir el vistiplau per competir de manera oficial el maig del 2007, un any després del mes intens que va anar del referèndum d'independència (el 21 de maig del 2006, guanyat pel sí amb un 55,5% dels vots) fins al reconeixement per part de l'ONU, el 28 de juny. Després, Montenegro va haver de reactivar una federació creada en els anys trenta com a organisme regional, que sempre va tenir un funcionament discret i que en els últims anys, del 2000 al 2006, va estar totalment aparcada per la creació de la federació de Sèrbia i Montenegro. Com que Sèrbia va ser considerada la continuadora d'aquesta federació, el seu ingrés a la FIFA va ser automàtic, mentre que Montenegro va haver d'esperar un temps, ja que va haver de ressuscitar la seva pròpia federació: l'octubre del 2006 va ser reconeguda de manera provisional per la UEFA, que la va reconèixer de manera oficial el gener següent. El 31 de maig del 2007 es va integrar a la FIFA. Mentre que Sèrbia ja va participar en la classificació per a l'Eurocopa del 2008, la demora va fer que Montenegro no hi fos a temps i que el seu primer partit oficial, més d'un any després de l'ingrés a la FIFA, fos en la classificació per al mundial del 2010, el 6 de setembre del 2008. En el cas de Catalunya, el fet de tenir una federació activa i àmpliament organitzada hauria de reduir considerablement el temps –d'un any en el cas de Montenegro– entre l'ingrés a l'ONU i l'ingrés a la FIFA. En anteriors casos, com en els països bàltics o en la resta dels balcànics, aquest procés va durar entre tres i sis mesos.