En situacions normals, la conversa de L’Esportiu amb Eric Garcia (Martorell, 9 de gener del 2001) s’hauria produït al camp cobert de la CFA, la ciutat esportiva del Manchester City, el dia que marca la UEFA per atendre els mitjans abans de la final de la Champions. Però a causa de la pandèmia, dilluns passat ens va atendre per telèfon, en una de les 80 entrevistes organitzades pel departament de premsa del conjunt blau, que avui, contra el Chelsea, disputa la primera final de la copa d’Europa de la seva història. Amable i simpàtic com sempre, el central català és un dels quatre futbolistes de l’equip de Pep Guardiola que han estat convocats per Luis Enrique per a l’Eurocopa. Però abans, avui, toca final de la Champions.
Recorda el seu debut amb el City?
Sí, és clar. Al camp de Leicester, partit de la Carabao Cup. Vam empatar a un, vam passar per penals. Un partit molt difícil.
I el més difícil de tots els que ha jugat?
Uf..., segurament el de l’any passat contra el Liverpool, encara que el resultat al final fos voluminós. Tenen tres animals al davant. Jo crec que va ser aquest, però del que estic més orgullós, segurament, és del del dia del debut perquè jugar al camp dels foxes és sempre molt complicat, pel seu estil.
Un dia va dir Albert Ferrer, el gran ‘Chapi’ Ferrer, quan va arribar al Chelsea, que la gran diferència entre Anglaterra i Espanya és que a Espanya peguen els defenses i a Anglaterra als defenses també els peguen els davanters. És així?
Absolutament. Si he après alguna cosa del futbol anglès és que aquí has de pegar tu primer perquè si t’enganxen estàs mort i ho arrossegues tot el partit. És una qüestió d’exigència i d’intimidació enorme. L’exigència física és tremenda, el ritme és brutal... Jo he crescut una barbaritat. A Anglaterra m’he fet home, la veritat.
Hauria preferit un altre rival que no fos de la Premier a la final de la Champions?
El rival no s’escull en una final. La final es juga i es guanya. No queda cap altra opció. Mira, si m’haguessin dit fa cinc anys que em veuria en aquesta situació no m’ho hauria cregut, la veritat. De nen és una d’aquelles coses que somies, evidentment. Però era això, només un somni. I aquí estic, vivint un somni fet realitat. Per això, no puc plantejar-me si hauria preferit aquest o aquell rival.
La veritat és que contra el Chelsea han perdut els dos últims partits. Això genera dubtes o motiva?
Sabem que és un equip molt complicat, evidentment. Però no podem tenir dubtes, simplement hem de ser el City i jugar com sabem fer. Ens coneixem els dos equips perfectament, perquè juguem en la mateixa lliga. Jo crec que si estem en el nostre millor nivell podem guanyar-los, encara que en els dos últims partits hagi guanyat el Chelsea. Crec que hem de ser molt el City i no cometre errors, perquè una final es decideix per petits detalls. Al final, crec que la clau serà aquesta, que el City sigui molt City, estar molt junts com a equip, atacar i defensar com un equip, tots junts i estar molt atents als petits detalls.
Aquesta és la sensació des de fora, que enguany, com mai, el City ha estat molt un equip i molt coral, quan no ha aparegut un ha aparegut un altre. Ho veu així?
Sí, aquesta ha estat la clau. Ha estat un any complicat per les lesions, els casos de Covid que hem tingut... Crec que això ens ha ajuntat molt i ha obligat un cop uns i altres a d’altres a fer un pas endavant. Ens ha unit molt. Sempre ha faltat algú però sempre ha aparegut algú i el que ha entrat sempre ha respost d’una manera espectacular.
Per a vostè, l’any ha estat complicat?
No he jugat gaire, però sempre poso l’equip al davant i l’equip ha estat espectacular, així que per a mi aquesta temporada ha estat increïble. Estic molt content de l’any, la veritat. Estic molt orgullós de poder dir que la temporada 2020/21 vaig jugar al City perquè hi ha hagut moments durs, però, sincerament, n’hi ha per estar content d’haver aconseguit tot el que hem aconseguit i estar en una final de la Champions. A més, he debutat amb la selecció i he estat convocat per a l’Eurocopa, així que vostè mateix.
No sé si té la sensació que des de fora, i molt especialment des d’Espanya, no es valora amb justícia el que ha aconseguit el Manchester City... Creu que s’és veritablement conscient?
Sincerament, crec que no. Vam començar sense pretemporada, quatre dies després d’ajuntar-nos ja estàvem jugant la lliga. I, com no podia ser d’altra manera, vam començar amb mals resultats, ens va costar molt arrencar. Vam haver de patir molt per arribar fins on volíem arribar.
Ja ho diuen els Manel.
Sí, exacte, això de “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí...”, doncs el mateix. I fer-ho com ho hem fet.
I el que ha aconseguit Pep creu que es valora prou?
No, jo crec que fan veure que no ho veuen; no ho volen veure. Des que va arribar, implantar la seva filosofia, aconseguir aquest èxit..., però és que en el dia d’avui segueix impartint lliçons, a l’equip seguim aprenent cada dia. Cada entrenament és una classe. Bé, és que és difícil d’explicar.
Acostuma a dir que no hi ha cap més secret que treballar més que el rival. Tant treballen?
Doncs sí, treballem molt. Només pots assolir el nivell de rendiment mitjançant l’exigència diària i això implica treballar molt. Sí, ens fa pencar molt, però gaudim.
Diuen que tenen una relació molt especial, ho nota?
Sí, tinc una relació molt bona amb ell. Li estic molt agraït per tot el que m’ha donat. Ell em va fer debutar, em va fer jugar l’any passat quan vam tornar de l’aturada, s’ha preocupat per ensenyar-me coses des del primer dia... Jo he intentat retornar-li l’afecte i la confiança estant sempre preparat. El Pep m’ho ha donat tot i jo he intentat estar a l’altura.
Què li ha donat el City, ha trobat el que buscava quan va marxar?
Sí, absolutament. He treballat al costat de Kompany, Otamendi, Stones, Laporte, Ruben, Walker, Fernandinho, gent amb una experiència internacional de primer nivell, futbolistes tots diferents dels quals he après detalls en cada entrenament, dins i fora de camp. Per a mi el City ha estat una universitat i era el que necessitava. Tinc 20 anys i molt per aprendre, però el que he viscut a Manchester m’ha fet créixer una barbaritat. Per a mi ha estat la Universitat de Manchester.
I Manchester, què li ha ensenyat?
A viure amb poca llum i no gaire bon clima, però és una ciutat fantàstica, especial.
Tornar a casa és una decisió còmoda o valenta?
He pensat en el meu futur, en el que crec que és ara el millor. Crec que és una decisió valenta. Estic molt convençut del pas que he fet.
Fins a quin punt tem la comparació amb Piqué?
Gens, no hi dono cap importància perquè crec que som futbolistes diferents, no?
Obvi, però tots dos han sortit del planter del Barça, van anar a Anglaterra, i ara, com va fer ell, torna a casa.
La veritat, trec ferro al tema. Gerard ho ha aconseguit tot, és dels millors centrals del món, està més que reconegut i jo tinc 20 anys i estic començant la meva carrera, pràcticament. Així que l’única comparació possible és aquesta, que tots dos som del planter i vam viure a Manchester, però ell a l’equip no tan bo. Jo he tingut més sort i he pogut jugar al millor equip de Manchester. Una llàstima per a ell.
Sembla que el Barcelona també fitxarà el ‘Kun’ Agüero. Hi ha qui posa peròs a la idea perquè ja té una edat. A vostè què li sembla?
El Kun és un fenomen i una màquina de fer gols. Que té una edat? Oblida-te’n! El Kun farà gols fins als 100 anys, és una llegenda, un mite. I un company fabulós.
Abans de jugar al Barça l’espera una cita amb la selecció espanyola. Quin any, no?
La veritat és que sí, estic molt content. Ja em va sorprendre la trucada que vaig rebre al setembre, així que ja es pot imaginar que content que estic d’anar a l’Eurocopa. Tractaré d’estar a l’altura de la confiança de Luis Enrique.