Si amb els números que ens donen no ens enganyen, els càlculs de les audiències televisives de la vetlla de Sant Josep situen el programa Sense Ficció de TV3 amb Lamine Yamal d’esquer com el més vist de la temporada, amb un 16% de quota i 310.000 persones mirant-lo. Ignoro quina minoria, com la d’un servidor, va veure’l l’endemà a l’hora en què fa temps, enmig de la misèria general, ens llepàvem els dits amb al plat de crema excepcional de la diada. La digitalització ens ha adaptat tant a la vida moderna, que ni les festes, ni els cuinats, ni els gustos no es mantenen sinó en el pòsit de la memòria. És a dir, en l’adob de la voluntat de projectar-nos.

Si poden disposar d’una hora, mirin-lo; és a la plataforma 3Cat, de consulta gratuïta, i potser els sorprendrà que, amb el reclam d’aquest jove espectacular quan fa anar la pilota, la televisió pública del país ens vacuni contra desistir de ser-ne; perquè Revolució 304, que és el títol del reportatge, hauria de causar el mateix efecte que les pel·lícules biogràfiques d’herois i patriotes –biopics, n’hem de dir, per no ser expulsats del segle–. És clar que amb un relat adaptat a l’estètica –al format i a l’ètica, que és la mateixa cosa– moderna.

L’aparença de realitat (elevant-la a la categoria de veritat, no cal dir-ho) ja la dona la presentació del documental com un reportatge a propòsit del treball de recerca –en diuen– d’un alumne de 4t d’ESO de l’institut escola Àngela Bransuela, de Mataró, situat al barri de Rocafonda, que és on hauria d’estudiar l’adolescent jugador del Barça si la seva mare no se n’hagués anat a Granollers i ell no hagués jugat al CF La Torreta, de la Roca del Vallès, d’on va captar-lo la indústria de l’espectacle futbolístic.

El projecte de recerca –que és tal com s’anomena aquesta activitat pedagògica del final dels estudis mínims que ens hem fet obligatoris–, contràriament a allò que pugui pensar-se, no és cap examen o revàlida final, ni, encara, cap recerca en sentit rigorós o científic –per la naturalíssima tendresa de l’aprenent–, sinó que tracta, com a activitat d’aprenentatge que és, de posar l’adolescent al davant del repte de preguntar-se i resoldre en quin món voldrà integrar-se. I això ens porta a afirmar la coherència del reportatge televisiu amb allò que documenta.

Tractant, doncs, l’audiència com a adolescent, s’entén que el caramel, la imatge o l’esquer de Lamine Yamal –diguin-ne com vulguin– hagi atret tants milers de persones i que la Revolució 304 es fonamenti en el sentit de pertinença. No solament perquè els dígits que el jugador marca amb els dits cada vegada que fa un gol corresponguin al codi postal espanyol del barri de Rocafonda d’on se sent, sinó perquè el discurs del reportatge centra la revolució al decorat de la supervivència.

Hi ha intervencions interessantíssimes, al programa. Lilian Thuram, doctor honoris causa per les universitats de Stirling, a Escòcia, i d’Estocolm, a Suècia, president de la fundació que duu el seu nom dedicada a lluitar contra el racisme, posa el dit a la llaga quan assenyala la consideració diferent que reben els pares dels països rics quan envien els fills a estudiar o a treballar a l’estranger per guanyar-se millor la vida, d’aquella que reben les famílies que, per fer el mateix, ens els envien de països pobres: “Cal, de debò, analitzar realment les coses a través d’aquest odi als més pobres”, diu seriós qui va ser, entre el 2006 i el 2008, un altre defensa central del Barça.

El tutor del noi del PR, el professor de secundària Ignasi Mangue, arqueòleg historiador, autor, el 2018, de la ponència “La construcció de les personalitats territorials” al simposi banyolí sobre La construcció del territori: geografia, identitat i usos polítics, també rasca el moll de l’os quan diu que “Lamine és el cor que batega d’un barri que s’està expressant a través del futbol. Però és això... futbol”, i hi afegeix, referint-se a uns nois que, fent el 304 amb els dits, llancen un crit de lloança a l’equip de la capital d’un Estat colonitzador que va ser i és dels seus països ben coneguda: “Ells tenen, ara mateix, un problema, i és: la persona que els representa no té la samarreta del club que a ells els representa”, ignorant que Lamine explica que porta, a les botes amb què juga amb la selecció nacional espanyola, les banderes de Guinea Equatorial –per la mare– i del Marroc –pel pare–, per acabar afirmant que la d’Espanya no li cal, perquè ja queda clar, amb aquesta revolució numèrica, contra quines minories juga.