Una tarda plujosa d’abril sense paraigua en què l’aigua ens va travessar la pell, vam tancar la porta de l’hivernacle de la Ciutadella i ens vam aferrar fort envoltats de plantes diverses el nom del qual no aconsegueixo recordar. Va ser la primera vegada que ens vam dir sense paraules que el demà seria nostre mentre sonava aquell 74-75 com a resum de la més trista de les nostres històries. No ens enganyem, no va ser idíl·lic però va ser la primera mirada, la més genuïna, la que segueix al subconscient quan les paraules ja no serveixen: el gol de Goikoetkea contra el Deportivo el 13 de març del 1993.

Aquella tarda que l’hivern agonitzava el pare em va portar per primer cop al Camp Nou; era el bateig, la conversa orgullosa amb els amics el dilluns, la confirmació oficial de ser part d’una comunitat invisible, el pacte de sang amb uns colors que em van quedar clavats a l’ànima quan el pare va entrar a l’habitació la nit del 20 de maig del 1992 per dir-me que érem campions d’Europa.

Estàvem en una llotja privada amb uns amics, espai on evidentment no he tornat mai més, no cal ni dir-ho; soc professor de secundària i dramaturg, o sigui, ja és molt si em dona per escoltar els gols des de fora l’estadi. Menjava unes patates quan en Goikoetxea va cavalcar per la zona central del camp com ho solia fer per la banda i va clavar una rebentada pròpia de Koeman a l’esquerra de Liaño. L’angoixa per uns minuts de domini del Deportivo va provocar que l’eufòria fos descontrolada. Vaig cridar el gol malament, ni intuint el punt mitjà entre el crit ordenat i la bogeria impostada. Era la primera vegada, no en sabia més.

A partir d’aquí, Goikoetxea ha estat recordat com el primer extrem de la història del Barça reconvertit a lateral, com la personificació de la mentalitat de Cruyff de posar davanters de defenses per atacar des de la rereguarda, però per mi en Goiko sempre serà la primera vegada que vaig ser feliç al Camp Nou: el teu bes profund a l’hivernacle de la Ciutadella, mentre a fora, només se sentia la fressa d’una pluja que ens regalava la intimitat necessària dels bells amants.