El Barça neces­si­tava ahir a València gua­nyar i jugar bé. Sobre­tot gua­nyar, el més impor­tant en el fut­bol, és clar, per seguir la petja dels rivals al cap­da­vant de la clas­si­fi­cació, però també jugar bé, per reforçar-se, per sen­tir-se viu i capaç una altra vegada en els moments de difi­cul­tats en què es troba. I en les dues coses va que­dar a mig camí. De Mes­ta­lla, en va sor­tir amb un empat (1-1), que el pot dei­xar, un cop fina­lit­zada la jor­nada lluny del Girona i el Madrid, a 9 i 7 punts, res­pec­ti­va­ment, i, pel que fa al joc, sí que és cert que va millo­rar, encara que és evi­dent que no va ser sufi­ci­ent per impo­sar-se a un dels pit­jors Valències dels dar­rers anys.

I és que l’equip entre­nat per Rubén Baraja fa el que pot. És un con­junt min­vat de talent, sos­tin­gut per nois de la casa, i, de fet, els millors que té, Gayà i Javi Guerra, no hi van ser ahir: el pri­mer, per lesió, i el segon, per sanció. Els valen­ci­a­nis­tes, doncs, sobre­vi­uen, par­tit a par­tit, amb cap altre objec­tiu en la lliga que sal­var-se, i així van plan­te­jar el duel con­tra el Barça; defen­sar endreçat i espe­rar el moment. Els va sor­tir bé, encara que el grup ori­en­tat per Xavi Hernández va fer un esforç per la seva part perquè així fos, ja que va mal­ba­ra­tar diver­ses oca­si­ons clares de gol que hau­rien can­viat irre­me­ia­ble­ment el signe de l’enfron­ta­ment. L’equip culer, sense fer un joc extre­ma­ment esti­mu­lant, sí que va fer una actu­ació més que sufi­ci­ent per endur-se els tres punts, però, ahir sí, va fallar a les àrees. Sobre­tot a la contrària, en què va per­do­nar molt.

Una altra versió de Lewan­dowski li hau­ria anat d’allò més bé. Li ani­ria de mera­ve­lla, vaja. No està fi, el polonès, llunyíssim, ara mateix, d’aquell ariet que va ser un dia. En va tenir qua­tre, dues de clares, i no en va ficar cap. Això, en una pri­mera part en què els blau­grana van començar amb el clàssic ensurt ini­cial en què Yaremc­huk, al cap de 30 segons, va estar a punt de mar­car i Iñaki Peña, amb una bona mà, li ho va impe­dir. Els de Xavi van gene­rar situ­a­ci­ons de gol en aquest pri­mer acte, encara que no van aca­bar de con­tro­lar el joc, ja que els rivals, amb ben poc, van inqui­e­tar.

Dife­rent va ser l’esce­nari després del des­cans. El Barça sí que va ser més domi­na­dor i, lide­rat per Pedri i Frenkie de Jong, va saber tro­bar l’esquena de la defensa local, mit­jançant un punyent Rap­hinha. El bra­si­ler es va fer un fart de picar a l’espai amb des­mar­ca­des i, en una de les quals, De Jong va tro­bar-lo, va con­nec­tar amb João Félix (55’) i els culers es van avançar. El més difícil estava fet, i un segon gol que obrís escletxa i sen­tenciés sem­blava qüestió de temps, però a aquest Barça li falta aquell pòsit, aque­lla soli­desa, aque­lla for­ta­lesa que tenen els equips fets. I no va caler res més que una jugada aïllada per encai­xar, del no-res, l’empat. Una pilota mal cen­trada per Fran Pérez que va caure dins l’àrea va estar mal defen­sada per la defensa blau­grana, molt tova, i va caure a la fron­tal als peus de Gui­lla­mon (70’), que amb una inno­cent con­ducció, sense que ningú li saltés, va gua­nyar metres i va xutar a l’escaire.

Mal­grat el gol, els culers van con­ti­nuar insis­tint amb les des­mar­ca­des de rup­tura de Rap­hinha, a les quals es van afe­gir les de Fer­ran Tor­res –de nou xiu­lat en el seu retorn a Mes­ta­lla–, però cap dels dos va estar encer­tat en el parell d’oca­si­ons que va tenir cadas­cun. Mamar­dash­vili, un por­ter que és un gat, els va pri­var del gol. No hi va haver manera, no hi ha manera.