Lamine Yamal. A un nano de 16 anys s’aferra el Barça ara mateix amb tot el que li ha de venir. I és que el grup ori­en­tat per Xavi Hernández no va. No hi ha manera. Res con­vida a l’opti­misme real­ment i ja fa massa temps que res rut­lla. Tant és qui jugui perquè tot­hom ren­deix per sota de la seva millor versió. Així és. L’equip no té cap mena d’argu­ment a nivell col·lec­tiu si el rival ho com­plica una mica, i si no surt alguna geni­a­li­tat, alguna cosa fora del comú, res can­via. Ahir, con­tra el Mallorca, tot s’enca­mi­nava cap al 0-0, en un par­tit en què el Barça va tenir la pilota, va jugar a camp con­trari, però no va gene­rar pràcti­ca­ment res davant d’un con­trin­cant ben endreçat, fins que va emer­gir Lamine Yamal. Perquè sort en va tenir –i en té–, del jove ata­cant de 16 anys, un noi que és una abso­luta bene­dicció per al grup blau­grana. L’ata­cant és l’únic capaç de fer pre­ci­sa­ment això, inven­tar alguna cosa, gene­rar del no-res i mos­trar per­so­na­li­tat quan l’equip no se’n surt. I això va fer ahir, reso­lent amb un golàs per l’escaire quan el matx entrava en la recta final (73’), per a una victòria (1-0) que suma tres punts en la lliga que per­me­ten a l’equip posar certa pressió al líder, el Real Madrid, al qual s’ha mirat aquesta nit a cinc punts de distància, però, sobre­tot, apor­ten aire amb el par­tit con­tra el Nàpols a l’horitzó. El Barça es juga el seu futur a Europa dimarts al Lluís Com­panys con­tra el con­junt par­te­no­peu en els vui­tens de la Cham­pi­ons i el tri­omf fa que l’ambi­ent, per a la cita, no sigui enra­rit.

Això no vol dir que ahir el feu culer no fos esce­nari d’una altra actu­ació del Barça molt dolenta. Passa molt poc, quan l’equip entre­nat per Xavi té la pilota. O res. I això que la té molt. Poques des­mar­ca­des de rup­tura, poques línies de pas­sada ober­tes, poc atre­vi­ment per pas­sar enda­vant, poc atre­vi­ment per rega­te­jar, poc de pràcti­ca­ment tot. És des­co­rat­ja­dor, sobre­tot perquè s’enfron­tava a un equip de mitja taula, ben tre­ba­llat, és clar, però al qual s’hau­ria d’impo­sar amb suficiència, almenys pel que fa a joc. No és així. Tan sols engres­quen els nens; Pau Cubarsí, que va sor­tir ven­ce­dor del duel par­ti­cu­lar que va pro­ta­go­nit­zar amb Muriqi, un ariet que és un colós, i, òbvi­a­ment, Lamine Yamal. Perquè tret del que va ser capaç de fer el de Mataró quan va rebre a banda dreta, el Barça no va dur a terme pràcti­ca­ment res esti­mu­lant.

El qua­drat al mig del camp no fun­ci­ona si ningú dels que estan a la part de dalt té prou per­so­na­li­tat per dema­nar pilota entre línies i qua­li­tat per per­fi­lar-se i rebre girat, o ser capaç si rep d’esquena d’enca­rar por­te­ria. Ja fa molt temps que Xavi ho prova, però és que no va. La idea és bona, però és que, tot i que ho sem­bli, no hi ha mate­rial per exe­cu­tar-la. Així ho estan demos­trant els juga­dors. Ahir van començar João Félix i Rap­hinha a la part de dalt de l’esmen­tat qua­drat i no se’n van sor­tir. Dels dis­po­ni­bles ahir, només Gündo­gan ha demos­trat tenir capa­ci­tat per jugar allà, de rebre entre línies i pro­vo­car coses, però va començar a la base, jun­ta­ment amb Chris­ten­sen, un altre cop de pivot defen­siu, on aporta més aviat poc de tot, real­ment. Pre­ci­sa­ment Gündo­gan va tenir l’ocasió més clara de la pri­mera part, amb un penal que li van fer a Rap­hinha, però la seva exe­cució la va atu­rar Rajko­vic.

Posi­tiu és que al dar­rere l’equip no con­ce­deix gaire últi­ma­ment, un pas neces­sari per ser com­pe­ti­tiu, però és que ofen­si­va­ment la pro­ducció és molt escassa. Només Lamine Yamal. Al prin­cipi del segon acte es va treure una fue­tada des de dins de l’àrea que es va esta­ve­llar al tra­ves­ser i, cap al final, quan Xavi havia recor­re­gut a Vitor Roque i Lewan­dowski, que també van tenir poc impacte, l’ata­cant esquerrà va deci­dir. El dor­sal 27 va reco­llir una esfèrica a la fron­tal i acui­tat per Dani Rodríguez va ballar a sobre de la pilota, es va ficar dins de l’àrea, i es va inven­tar una paràbola directa a l’escaire. Un gol gua­nya­dor, d’un juga­dor que, ara mateix, és el prin­ci­pal argu­ment del Barça a tots els nivells.