Orígens

Aquest curs serà un punt final, o un punt i a part, en l’aventura catalana que Jonatan Giráldez va emprendre quan tenia només 19 anys. Fins llavors, l’actual entrenador blaugrana havia jugat en equips de Galícia, com ara l’Atlántida Matamá, on també va portar un equip de benjamins. “Cal tenir paciència per portar un equip d’aquesta edat i ho va fer de meravella; els pares estaven encantats”, explica Fran Conde, directiu del club i pare d’un d’aquells nens que van tastar els primers passos de Giráldez en una banqueta. Matamá és un barri de Vigo situat a uns quinze minuts del centre i proper a l’estadi de Balaídos, on juga el Celta, club de la ciutat. És un barri senzill, on tothom es coneix, i del qual el tècnic no s’oblida. “Acostuma a venir per aquí. Té un nebot que juga al club. Fa un temps va venir a fer una xerrada a l’equip femení. Amb el càrrec que té, un altre potser vindria aquí i mirar-te per sobre l’espatlla, però ell continua actuant igual. No va canviar la manera de ser. Pot estar un diumenge fent el vermut com un més. Sentim un orgull enorme”, relata Fran Conde, llavors veí de Giráldez.

L’entrenador blaugrana es va fer càrrec de l’equip benjamí del Matamá durant dos anys, suficients per deixar empremta. “El que més m’agradava d’ell, més enllà de qualsevol aspecte tàctic, eren els valors que ens intentava inculcar, que són la base del futbol i el que cal fer entendre als nens que tenen aquesta edat perquè quedaran en la persona tota la vida”, recorda Nico Conde, que tenia una relació propera amb Giráldez. “El Joni era una persona amable i de barri; per a mi no era un entrenador qualsevol”, explica. Ara bé, més enllà de la persona, Nico també recorda les decisions de Giráldez sobre el camp. “No sé si va ser casualitat o l’ull que ell tenia i que l’ha fet estar on és ara, però quan feia tres o quatre setmanes que hi era va decidir posar-me en una posició al camp de la qual ja no m’ha tret cap entrenador”, assegura Conde, que ha seguit amb orgull els passos del seu exentrenador. “Sempre estava atent al que feia. Sentia orgull de veure que una persona que m’havia entrenat, que era del barri i a qui coneixia, estigués fent coses tan increïbles. Després me l’he trobat poc, però mai vam parlar dels seus èxits al Barça, sinó de com ens anava la vida. Em preguntava pel futbol o pel que estava estudiant. Preocupava més la persona”, rememora.

I els passos que va seguir Giráldez no van ser pocs. Era jove i amb una ambició que el va fer prendre la decisió de marxar a Barcelona a continuar la carrera d’INEFC i a nodrir els seus coneixements futbolístics. No ho va fer sol, sinó amb la seva parella, Olaia, mare del seu fill Cíes, que va presenciar la final d’Eindhoven pocs dies després de néixer. “Va marxar amb una mà al davant i una altra al darrere. Temps més tard va venir en un torneig a les instal·lacions del Celta fent d’entrenador de la selecció catalana i vam veure que allò era una altra història. Vam deixar de pensar que tornaria aviat”, recorda Conde. I és que Giráldez va trobar en Marc Vivés, actual director esportiu del femení, un pare professional. Treballava a la Federació Catalana i era professor seu a INEFC. Va ser ell qui va oferir al gallec la possibilitat d’entrar a formar part de la federació. Allà va fer de preparador físic, d’analista i de seleccionador. “Vaig agafar el càrrec de seleccionador sub 16 la temporada 16/17 amb un assistent de Menorca que al gener se n’hi va tornar. Vaig parlar amb el Marc [Vivés] i el Jonatan va passar de ser preparador físic a fer-me d’assistent. En la 18/19 també vam fer tàndem en la sub 12: ell entrenava i jo era el segon”, explica Jaume Joan Rius, que va treballar amb Giráldez a les inferiors catalanes i que destaca també aquesta ambició que el va portar fins a Barcelona. “Tenia clar el seu rol. No sobrepassava mai cap límit, però palpaves aquella ambició. Només cal veure la seva història. Va deixar Galícia per fer una aposta a Barcelona per guanyar-se la vida amb el futbol, que és molt difícil. Ho ha aconseguit. Tenia clar que volia dedicar-se a això i ha anat ascendint fins on ha arribat.”

Les trucades

L’etapa a la Federació Catalana, però, va acabar el gener del 2019. Va ser quan Lluís Cortés va prendre el relleu de Fran Sánchez al capdavant del primer equip del Barça. El lleidatà va agafar el telèfon per començar a donar forma al seu staff. Jaume Joan Rius i Jonatan Giráldez estaven en la llista. “El Lluís no ens dona ni 24 hores per pensar-ho. Jo vaig dir que no per motius laborals. El Jonatan no s’ho va pensar. Ho va deixar tot”, recorda. Dos anys i mig amb Cortés fins que el lleidatà va marxar després del triplet del 2021. Giráldez també tenia intenció de deixar el club, però Markel Zubizarreta va fer que s’ho repensés en proposar-li ser el nou entrenador. “Era un repte majúscul, però recordo que va tenir una reacció de maduresa per afrontar el repte. M’explicava que havia dit que sí i que ja començava a treballar. Segur que li va fer respecte, però no li vaig notar tremolor. Un altre potser hauria reaccionat diferent, però això també anava lligat a aquesta ambició”, explica Rius, que dona valor a la feina de Giráldez des de llavors. “Estem normalitzant els títols de lliga, però té molt mèrit, el que està fent a Europa. Mantenir l’esperit competitiu diari que la competició estatal no et dona i ser capaç d’assolir-la a través dels entrenaments, és molt difícil. El Jonatan entra després del triplet del Lluís. Ho havia de fer molt bé per igualar-lo i ho ha fet. Pot fer el pòquer aquest any. Són tres anys i tres finals de Champions. Si això no ho valorem, tenim un problema com a societat”, sentencia l’excompany de Giráldez, que creu que el gallec podria entrenar on volgués. “Per capacitat, pot entrenar on vulgui, però quan els entrenadors estan ubicats en el futbol femení és difícil que pugui sorgir una proposta mediàtica i econòmica a nivell masculí. Hi ha entrenadors en l’elit que no estan tan preparats com ell”, afirma.

De moment, Giráldez marxarà als Estats Units per fer-se càrrec dels Washington Spirit, la gran aposta de Michele Kang, propietària també de l’Olympique de Lió, per créixer a la lliga nord-americana. El llegat del gallec al Barça és enorme. Futbolísticament, pel joc mostrat i els èxits aconseguits, i també per haver format part d’un equip que ha transformat la societat. El dia que va exposar els seus motius per deixar l’entitat blaugrana, li van preguntar com li agradaria ser recordat. Competitiu, compromès i admirat van ser alguns dels adjectius que va deixar anar. Més enllà de l’entrenador, però, també hi és la persona i al gallec el recorden com una persona humil. Ho diu Jaume Joan Rius. “És típic dir que és tan bon entrenador com bona persona, però sí, és així.”