Coneixedor de la sàtira entorn a Carlos Busquets i del tràfic d’influències familiars al voltant del kicker dels Dragons, Lopetegui va arribar restret, amb cara d’hecatombe i el pal d’escombra clavat allà baix, amagant-se entre els angle morts de l’ombra de Zubizarreta i donant massa importància al fet d’haver fitxat del Barça. Deixava Logronyo per Barcelona amb l’emoció que Sopa de Cabra gravava Mundo Infierno. Les il·lusions desordenades se solen convertir en una gran decepció.

Home amb cara de balada trista de trompeta i esguard de gos abandonat a una carretera secundària de Portbou, va saltar aquella Supercopa contra el Saragossa com si estigués als peus de l’altar i hagués d’entrar el jòquer vestit de núvia. L’error d’arribar al lloc desitjat en el moment inadequat, l’equívoc de creure que tothom està pendent del teu destí, el desencert de qui pensa que està pujant al darrer vagó de la prosperitat: la tristesa de l’expulsat del paradís sense culpa.

A partir d’aquí, Lopetegui va sobreviure a Barcelona amb melangia i el públic, ho sabem, estima els poetes afligits, els cantants carismàtics i els futbolístics feliços. Per això va fugir per la porta del servei un dia qualsevol quan tothom es pensava que ja no hi era, quan els seus cromos estaven a l’àlbum a les caselles de la doble opció, quan tan sols quedava el record del jove mig plorant abandonant la final de la Supercopa sabent que s’havia equivocat, que Barcelona no era Logronyo, que havia vingut abans d’hora, i que a vegades, hi ha el perill que certs somnis es facin realitat.