El petó a la parada de Diagonal va ser un humil moment de rigorosa felicitat descreguda, tu baixaves per prendre els ferrocarrils a Provença mentre jo em quedava camí de Drassanes per aquella assignatura de periodisme suspesa amb distinció. Sensació d’irrealitat, del “no em veig atractiu com per rebre aquest regal entre l’ambient llardós de la línia verda”. No ho sabia perquè encara no feia constel·lacions però patia la síndrome de l’impostor: la temporada de Meho Kodro al Barça i els teus llavis oblidats pel gest acollonit de davanter sense gol.

Així doncs, durant anys, el meu recorregut amorós de reputació dubtosa malvivia com Kodro amb la samarreta del Barça, el cap jup per cada penal estimbat a l’arrel del pal, la incapacitat de controlar la possessió en circumstàncies favorables, l’analfabetisme bàsic per llegir el moment idoni per atacar l’espai, les extremitats erràtiques en la distància curta, els dos gols d’un dia gran que tapaven la mediocritat de la rutina, la decepció per les expectatives d’una temporada luxuriosa a Donosti, la mirada trista de poeta sense poesia, i en definitiva, el convenciment que la Barcelona de principi de segle no estava feta pels meus encants de qualitat incerta: la ciutat dels despropòsits d’Onofre Bouvila.

Per tant, Kodro va ser simètric a les meves vivències amoroses en anys acadèmics. Tots dos lluitàvem pel podi però mai ens vam creure que ho podríem fer, vivíem demanant perdó abans de permís, intentàvem atrapar els somnis amb la bandera blanca de la rendició, i conseqüentment, ell va sortir del club com un davanter sense instint, i jo, ja ho saps, et vaig perdre aquella tarda que el metro ens va separar per sempre més.