Kodro: un petó perdut a la línia verda

El petó a la parada de Dia­go­nal va ser un humil moment de rigo­rosa feli­ci­tat des­cre­guda, tu bai­xa­ves per pren­dre els fer­ro­car­rils a Pro­vença men­tre jo em que­dava camí de Dras­sa­nes per aque­lla assig­na­tura de peri­o­disme sus­pesa amb dis­tinció. Sen­sació d’irre­a­li­tat, del “no em veig atrac­tiu com per rebre aquest regal entre l’ambi­ent llardós de la línia verda”. No ho sabia perquè encara no feia cons­tel·laci­ons però patia la síndrome de l’impos­tor: la tem­po­rada de Meho Kodro al Barça i els teus lla­vis obli­dats pel gest aco­llo­nit de davan­ter sense gol.

Així doncs, durant anys, el meu recor­re­gut amorós de repu­tació dub­tosa mal­vi­via com Kodro amb la samar­reta del Barça, el cap jup per cada penal estim­bat a l’arrel del pal, la inca­pa­ci­tat de con­tro­lar la pos­sessió en cir­cumstàncies favo­ra­bles, l’anal­fa­be­tisme bàsic per lle­gir el moment idoni per ata­car l’espai, les extre­mi­tats erràtiques en la distància curta, els dos gols d’un dia gran que tapa­ven la medi­o­cri­tat de la rutina, la decepció per les expec­ta­ti­ves d’una tem­po­rada luxu­ri­osa a Donosti, la mirada trista de poeta sense poe­sia, i en defi­ni­tiva, el con­ven­ci­ment que la Bar­ce­lona de prin­cipi de segle no estava feta pels meus encants de qua­li­tat incerta: la ciu­tat dels des­propòsits d’Ono­fre Bou­vila.

Per tant, Kodro va ser simètric a les meves vivències amo­ro­ses en anys acadèmics. Tots dos lluitàvem pel podi però mai ens vam creure que ho podríem fer, vivíem dema­nant perdó abans de permís, intentàvem atra­par els som­nis amb la ban­dera blanca de la ren­dició, i con­seqüent­ment, ell va sor­tir del club com un davan­ter sense ins­tint, i jo, ja ho saps, et vaig per­dre aque­lla tarda que el metro ens va sepa­rar per sem­pre més.