Romário era pura poe­sia, ambro­sia fut­bolística per al pala­dar i un bon vivant amb totes les lle­tres. Pri­mer el car­na­val i la festa, i després la pilota. Així, sense maqui­llatge, ni trucs, ni arti­fi­cis, ni com­ple­xos. Un veri­ta­ble artista a dins i a fora. Cruyff va expli­car un cop que una vegada Romário li havia dema­nat festa per poder viat­jar al car­na­val de Río de Janeiro. Johan li va res­pon­dre: “Si mar­ques dos gols demà, et donaré dos dies de festa.” L’endemà Romário va mar­car dos gols, va anar cap a la banda i li va dir a Johan: “Míster, el meu avió surt d’aquí a una hora.” L’anècdota, àmpli­a­ment cone­guda, ser­veix per des­criure per­fec­ta­ment la deter­mi­nació i la con­fiança extrema en ell mateix que hi ha ara en aquest Barça de Flick. De sobres. Dani Olmo es va dis­fres­sar ahir de Romário. Doblet letal i derbi tan­cat en trenta minuts.

El Barça de Flick és com un mar­tell que t’aixafa i t’aixafa, gol a gol. És un Barça impla­ca­ble, amb una con­tundència i una efec­ti­vi­tat sal­vatge de cara a por­te­ria, que juga també harmònica­ment al compàs del tic i el tac, lli­gat de forma embrionària a les agu­lles del rellotge, aquell rellotge que tant li agrada mirar a Hansi dins la seva àrea tècnica una vegada i una altra. És un Barça que té pressa per gua­nyar. Com Romário. Com aque­lla senyo­reta pre­su­mida que es calça les saba­tes de taló al replà de casa i es pinta els lla­vis dins l’ascen­sor per no per­dre l’autobús i arri­bar a temps a l’ofi­cina. És aquell nen que engo­leix la sopa sense ni degus­tar-la per poder anar a jugar com més aviat millor. Si et pot gua­nyar en trenta minuts, no n’espe­rarà qua­ranta-cinc. El derbi va durar mitja hora. Això és el que va tar­dar el Barça a ven­ti­lar l’Espa­nyol en el retorn del derbi a Montjuïc setze anys després. Dos gols d’Olmo i un altre gol de Rap­hinha per liqui­dar el par­tit en un tan­car d’ulls.

Aitana, Lamine Yamal i Lewan­dowski van ame­nit­zar la prèvia del derbi ofe­rint la Pilota d’Or, el Kopa i el premi MVP al millor juga­dor del mes d’octu­bre. Després, deu minuts de cor­te­sia i pri­mera esto­cada. El Barça va enge­gar la maquinària ràpid. Olmo va fer pujar l’1-0 al mar­ca­dor en el minut 11. Pas­sada màgica de Lamine Yamal amb l’exte­rior de la bota i defi­nició de luxe d’Olmo. Joan Gar­cia va arri­bar a tocar la pilota, després va picar al tra­ves­ser i va aca­bar a dins. Rap­hinha va fer el 2-0 en el minut 24. Grandíssima pas­sada de Casadó –millor encara que la que va dibui­xar fa uns dies al Ber­nabéu per a Lewan­dowski– i Rap­hinha es va anti­ci­par a Joan Gar­cia i li va picar suau­ment la pilota per dalt. Olmo va mar­car el ter­cer en el minut 30. Gran xut des del balcó de l’àrea i bar­raca. Derbi deci­dit per la via ràpida, com els par­tits con­tra el Young Boys, l’Alavés i el Sevi­lla. Tots resolts en poc més de trenta minuts.

En la segona mei­tat el Barça es va auto­con­ce­dir el pri­mer des­cans de la tem­po­rada. Com Romário. L’art de saber-se auto­re­gu­lar. Pri­mera des­com­pressió del Barça de Flick. És noti­ci­a­ble però també és humà. També lògic, com­pren­si­ble i per­mis­si­ble perquè és impos­si­ble man­te­nir l’estat d’inten­si­tat bru­tal que exi­geix Flick als seus juga­dors i que havíem vist fins ara en tots els par­tits des del minut u fins al noranta. No hi ha estat d’alarma.

L’Espa­nyol va mar­car el gol de l’honor via Javi Puado. L’únic dels qua­tre que van mar­car ahir els de Manolo González i que no els hi van anul·lar. Dos dels tres gols anul·lats van ser per fora de joc previ, d’Omar El Hilali i Jofre Car­re­ras. El VAR va ferir moral­ment l’Espa­nyol com­pro­vació a com­pro­vació i rati­fi­cació a rati­fi­cació. L’arma que va col·lap­sar Mbappé en el clàssic va mar­ti­rit­zar ahir Jofre Car­re­ras i com­pa­nyia. Un Barça, de nou, mil·limètric traçant la línia. Ja no és notícia.

Derbi de color blau i grana, letal Olmo, fi Casadó, entre­ma­liat Lamine, des­es­pe­rats Jofre i Manolo González, debut de Jus­tin Smith, i 9 punts ja del Barça res­pecte al Madrid.