La veritat és que sí. Serà la meva primera visita a la ciutat des que me’n vaig anar, i d’això ja fa una mica. Vaig disfrutar molt tot el temps que vaig ser a Girona. La gent, el menjar, les meves companyes, el cos tècnic, la direcció del club... Tot em porta bons records i, vulgui o no, és lògic que es trobi a faltar.

Sí, anem parlant de tant en tant. Fa uns dies vam comunicar-nos i vam quedar per veure’ns i fer un cafè, aprofitant que jo tornava a la ciutat.

Van ser dos anys en què vam competir a molt bon nivell, arribant a gairebé totes les finals. Recordo sobretot una final de copa perduda a Girona. Potser sí que sap una mica de greu no haver guanyat alguna cosa més, perquè teníem un molt bon equip i vam treballar dur. Però s’ha d’admetre que l’Avenida va ser millor en els detalls, i això sempre acaba marcant la diferència.

Jugar a Girona, i ho sé per experiència, sempre és molt dur i difícil [riu]. El pavelló, el públic, l’energia que els aporta i l’atmosfera que es crea compliquen molt poder guanyar-hi. A casa, elles juguen amb més energia, corren més. Serà una prova molt exigent per a nosaltres.

Això és molt fàcil de dir, però complicadíssim de posar en pràctica. A més, la derrota de dissabte les fa més perilloses. Sortiran més concentrades, amb plus de motivació. Coneixent l’staff i algunes jugadores, segur que hauran preparat el partit a consciència. Voldran guanyar més que cap altra cosa.

Comparar sempre és complicat. En la meva etapa a Girona, teníem jugadores experimentades com la Noe [Jordana] i d’altres de qualitat, com Ify [Ibekwe], Haley Peters o Coulibaly. Estàvem ben cobertes en totes les posicions. Aquest any, jugadores com Palau o Murphy els aporten ofici. Diria que aquest equip, a més d’indiscutible qualitat, té una experiència que llavors no teníem. Però tots dos equips eren molt bons. Possiblement, els millors que ha tingut el Girona.

El Girona fa cada any passes endavant. Cada temporada millora l’anterior. Van perdre l’any passat contra el Galatasaray per un tir en els últims segons que els va impedir passar l’eliminatòria en l’Eurocopa. I el Galatasaray va acabar guanyant el títol. Crec que, d’aquestes situacions, se n’aprèn i enguany, a banda de tenir aquest bagatge, tindrà aquesta tipologia de jugadores que les ajudaran a guanyar en situacions de pressió. Veurem com va a Lliga Femenina i en l’Eurocopa, tot i no ser fàcil, té possibilitats de fer un pas més i arribar almenys a les semifinals.

No hi ha una raó específica per decidir no quedar-me. En el Polkowice tot era magnífic, però va aparèixer l’opció de l’Uni Györ i em va seduir. Volen recuperar l’estatus d’abans i construir un equip per tornar a l’Eurolliga. Em va agradar el repte i vaig decidir fitxar i ajudar-los.

Vaig ser l’última jugadora a incorporar-me a l’equip perquè vaig jugar el mundial fins a finals de setembre. Molts equips, no només nosaltres, han tingut aquest tipus de problemes. No hem pogut fer una pretemporada normal i ens està costant ajustar-nos, adquirir els automatismes. És clar que en les primeres setmanes no hem jugat al nivell que ho podem fer. El problema és que encara no ens coneixem prou les unes amb les altres. El que hem de fer és continuar treballant i ens cohesionarem a poc a poc.

Quan funcionem realment com un equip i totes estiguem al nivell que podem arribar a oferir, millorarem els resultats i podem pensar a arribar a la final, que és l’objectiu. Ara, ens haurem d’adaptar al nou tècnic. Sabem que el Sopron és un equip d’Eurolliga, amb una plantilla més àmplia i millor pressupost, però en el bàsquet tot és possible. És un tòpic, però és la realitat. Simplement, hem de ser positives en tot moment i preparar-nos.

Encara és aviat. Encara fa poc més d’un mes que hi soc, per considerar-m’ho. Haig de treballar, guanyar-me abans la confiança de les companyes. Sí que és cert que saben l’experiència que tinc, tant pel que fa a selecció com a clubs. I aquest és un aspecte que l’equip necessita.

Res d’especial. Cada estiu treballo tant la condició física com aspectes per millorar la meva tècnica individual, però potser aquest últim hi havia una motivació addicional, com era el mundial, el segon que Grècia disputava en la seva història.

No va ser el nostre millor dia i potser elles ho van merèixer més. Va ser una mica decebedor perquè hauríem fet història per al nostre país [Grècia mai ha jugat els quarts d’un mundial] i ho vam tenir a prop. Però l’única cosa que podem fer és mirar endavant i intentar classificar-nos per al proper.

Obsessió, no. En absolut. Ara bé, tota jugadora quan és petita somia anar a Amèrica i tenir un lloc en la millor competició. És un objectiu que m’agradaria assolir. Tenir aquesta experiència i viure-la. És per això que treballo dur cada dia, en els equips en què estic.