Per fer un balanç de qual­se­vol situ­ació, sem­pre s’ha de tenir en compte el con­text. El club va ser molt clar amb mi. El pres­su­post seria un dels més bai­xos de la cate­go­ria. El pri­mer any vam jugar el play-off i aquesta tem­po­rada també estàvem en situ­ació d’entrar-hi. Però no només estic con­tent per això. Han pogut pujar al pri­mer equip juga­do­res del plan­ter del club, que era un altre dels objec­tius.

Quan la lliga es va atu­rar, el club em va trans­me­tre la seva intenció de con­ti­nuar con­fi­ant en mi per lide­rar l’equip, però això depe­nia de tro­bar nous patro­ci­na­dors. En el moment en què el Casa­de­mont es va que­dar l’equip, ells tenien uns altres plans.

Hi he estat molt bé. La tem­po­rada a Sant Adrià també va ser increïble. Vam por­tar l’equip a la copa i vam estar llui­tant fins al final pel play-off en un club molt modest. Fixa’t què va pas­sar l’any següent. No és fàcil por­tar un equip. El fet que la meva situ­ació a Sara­gossa no es resolgués fins tan tard ara m’ha per­ju­di­cat perquè totes les ban­que­tes estan ocu­pa­des. Al cap­da­vall, però, soc entre­na­dor de bàsquet i el que valoro és un pro­jecte, m’és igual si és de bàsquet mas­culí, femení o de for­mació. El que m’agrada és entre­nar i ho vull con­ti­nuar fent.

Hi havia algun dubte sobre com s’havien de resol­dre totes les com­pe­ti­ci­ons, però en el cas del Sant Adrià no n’hi podia haver cap. Era líder del grup i es merei­xia l’ascens. És un premi també per la feina que fan amb el plan­ter. Em fa molta il·lusió que ho hagin asso­lit.

Pos­si­ble­ment. Sem­bla que en poc temps hi podrien arri­bar els clubs de l’ACB. L’Uni­caja hi vol ser, el Barça ho té cada vegada més a prop, i més amb la plan­ti­lla que tindrà aquest any, i el Sara­gossa dupli­carà com a mínim el pres­su­post que teníem nosal­tres. Pres­su­pos­tos més alts vol dir equips de més qua­li­tat, i això per­met recu­pe­rar juga­do­res que esta­ven tre­ba­llant en altres països. Si això acaba pas­sant, hauríem de ser molt res­pec­tu­o­sos i estar molt agraïts amb els clubs que durant molts anys han estat bata­llant per treure un equip a la lliga amb un pres­su­post mínim, ja sigui el Bem­bi­bre, el Càceres o el Mann-Fil­ter.

Ho des­co­nec. Les tres tem­po­ra­des que he vis­cut la lliga des de dins sí que he vist almenys una volun­tat de fer coses per donar-hi visi­bi­li­tat.

Depèn molt de cada família, del per­fil de cada juga­dora i també del per­fil de la uni­ver­si­tat. Amb els ulls tan­cats no ho reco­mano a ningú, però hi ha una evidència inqüesti­o­na­ble. Per al currículum acadèmic és una opor­tu­ni­tat que pos­si­ble­ment no es tor­narà a pre­sen­tar mai. Hi ha juga­do­res que espor­ti­va­ment no hi han cres­cut; a d’altres els ha anat molt bé, més madu­res i física­ment més pre­pa­ra­des.

La conec des que tenia 10 anys, al Sarrià i a l’Almeda. Amb 20 anys és molt més pro­fes­si­o­nal que mol­tes amb 30. Té molt clar que es vol dedi­car a això i es cuida i tre­ba­lla cada dia per tenir l’opor­tu­ni­tat de tri­omf en l’esport que li agrada. Més d’hora que tard fit­xarà per un dels grans de la lliga.

No hi ha gai­res diferències entre la Laia d’ara i la de fa molts anys. Té un físic i un cer­vell pri­vi­le­gi­ats i mos­tra un res­pecte abso­lut pel que sig­ni­fica aquesta pro­fessió.

Ha estat molt valenta a l’hora de pren­dre una decisió tan honesta, perquè ella mateixa va dir que el més fàcil era seguir jugant però el que en rea­li­tat neces­si­tava era parar uns mesos.

Per mi, pràcti­ca­ment no hi ha cap diferència, només mati­sos en la gestió de grup. He entre­nat equips mas­cu­lins i és el mateix joc. A vega­des es fa una roda d’entre­na­dors a l’ACB i sim­ple­ment costa entrar-hi, lle­vat que siguis pot­ser un juga­dor estre­lla que comença a entre­nar.