Estava cantat que algun dia Roberto Íñiguez (Vitòria, 1967) es tornaria a creuar en el camí de l’Uni. Només un equip de la lliga espanyola podia permetre’s el luxe de repatriar un dels entrenadors europeus de més renom, i el seu nom el sabia tothom: Perfumerías Avenida. En el bàsquet (també en el femení) les rivalitats són i han de ser rellevants perquè això també és un producte de màrqueting o, si més no, ho hauria de ser. En l’última dècada l’Uni-Avenida és el clàssic per excel·lència del bàsquet FEB, tot i que un sempre ha gaudit de més poder i diners. Per això mateix l’afició gironina hauria preferit que el vitorià hagués continuat fent carrera ben lluny.

La història d’Íñiguez amb Girona va ser un conte de fades, però en els contes després del van viure feliços per sempre tanques les tapes i continues amb les teves coses. En el món real la vida continua. En tot cas, allò és irrepetible. Que Pere Puig el veiés cada dia passejant el gos com en una escena de Los lunes al sol i el convencés per fitxar amb la temporada ja començada i que fos ell personalment qui matés el drac per Sant Jordi va ser meravellós. Ara aquell àngel salvador apareix sobre el drac que mai ningú va exterminar perquè allò era una fantasia i voleia l’espasa de Salamanca contra la princesa que durant un temps va cobejar.

Durant aquests últims mesos s’ha construït al seu voltant una altra llegenda, la de guerrer indestructible, després d’encadenar 41 victòries seguides amb tres equips diferents i d’haver convertit aquest Avenida d’ara en pocs mesos en una nova potència continental. A Girona s’ha passat de la lògica admiració a un temor gens infundat perquè si aquell heroi del 2015 havia aconseguit construir en poc temps un equip campió amb els recursos limitats de l’Uni, què no seria capaç de fer a casa de Goliat? Ell, gat vell, ha mantingut tota la temporada un discurs consistent a recordar que a Salamanca, com a tot arreu, la pandèmia i la crisi també han deixat tocada econòmicament l’entitat i, de passada, el seu potencial esportiu.

Però, com que al capdavall parlem d’humans i no d’herois, Íñiguez s’ha trobat pràcticament d’avui per demà que queia d’aquest arbre mitològic en què els mitjans sacralitzem les dades. De victòria en victòria fins a la victòria final. Doncs no. Amb 60-48 en el tercer quart en les semifinals de la copa el vent del nord va bufar més que mai i no va caure un imperi, però ho va semblar. Relliscar d’un altar és dolorós. Íñiguez no va encaixar bé aquell cop i se’l va veure també més nerviós del compte en el partit de lliga a València (segona derrota en tres partits).

Per això a l’Uni perceben, saben i coneixen que el desig de venjança (esportiva) és tan cert que aquesta és una espasa de doble tall que tant podria acabar matant la bèstia de Salamanca com esmicolant la princesa de Girona. Però, passi el que passi, no podrem dir vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat perquè mai ho fa.