Sí, de diver­sos clubs euro­peus i una d’un club impor­tant de la Lliga Feme­nina, però al final va sor­tir aquesta pos­si­bi­li­tat; des del punt de vista espor­tiu i d’opor­tu­ni­tat en l’àmbit inter­na­ci­o­nal és un club potent, sem­pre dels cap­da­van­ters a l’Euro­lliga. L’any pas­sat no va ser així, van caure als quarts, però és una oferta que de seguida veus que és dife­rent: un pro­jecte ambiciós i gran. La llu­nya­nia fa que vagis amb pre­caució i només un any, però és interes­sant i fa que sigui dife­ren­cial res­pecte a la resta d’ofer­tes que tenia.

Opor­tu­ni­tats com aquesta són molt atrac­ti­ves i a la Lliga Endesa hi ha clubs cap­da­van­ters, uns deter­mi­nants, i altres pro­jec­tes d’un per­fil que es veu que estan des­ti­nats a créixer. Ara per ara pro­jec­tes com aquest en l’àmbit euro­peu s’han d’apro­fi­tar quan arri­ben. És clar que les Euro­co­pes a Girona van ser un reclam potent, per al nos­tre bàsquet.

Hi ha Markeisha Gat­ling, que va ser l’MVP a la lliga; Kyara Linskens, que és la que juga amb Emma Mees­se­man a Bèlgica, i la base escorta de Con­nec­ti­cut, Natisha Hie­de­man. Les qua­tre no rus­ses i et fa can­viar la manera d’enfo­car-ho quant a cul­tura de bàsquet: pots tenir-ne qua­tre com a molt i poden ser qua­tre dels EUA, que si jugues a Europa ja no t’encaixa perquè només en pots tenir dues, d’ame­ri­ca­nes. T’hi acos­tu­mes, a Tur­quia o Itàlia n’hi ha més, de mesu­res.

Una lliga amb el Ieka­te­rin­burg, campió de les últi­mes Euro­lli­gues, ja et con­di­ci­ona. I també hi ha el Dynamo de Kursk, que aquests últims anys no, però també n’ha estat fina­lista... La lliga s’està fent forta i per pri­mer cop tots els equips s’han reforçat amb ame­ri­ca­nes, no només els que juguen a Europa. S’amplia de 10 a 12 equips i n’hi ha un que va eli­mi­nar l’any pas­sat l’Oren­burg o l’MBA Mos­cou, que és un bloc con­so­li­dat.

El club vol recu­pe­rar el lloc entre els qua­tre pri­mers, que l’any pas­sat van per­dre per pri­mer cop en molt temps. L’any pas­sat eren totes rus­ses i una ame­ri­cana que va mar­xar de seguida.

El grup és molt atrac­tiu, els dos rivals a falta d’una prèvia entre un polonès i un grec, són l’Olym­piacòs i l’Estre­lla Roja: dos històrics. L’Olym­piacòs és una pista molt difícil i tor­nar-hi, mal­grat que passéssim, sem­pre motiva.

Pas­sat el temps pots pen­sar quin era el moment ade­quat per posar punt final. Hi estava molt bé des del punt de vista espor­tiu, també per­so­nal i fami­liar. I és un moment en què el club et valora i et trans­met la seva volun­tat que et que­dis. També la Laia o la Núria volien que seguís i et que­des con­vençut i no te’n pene­dei­xes, mal­grat les ofer­tes. Tot indica, i tenir Euro­lliga, que seguei­xes amb una moti­vació màxima; al final, amb la il·lusió, és el que et fa deci­dir si seguir o no.

No era dolenta, i amb qui més trac­tava, que era la direcció espor­tiva, amb Pere Puig, no he tin­gut mai cap pro­blema. Pel que fa al club i la reno­vació, tot­hom pot fer ser­vir les seves estratègies i pri­o­ri­tats, és lícit. I també aquest estiu ha pas­sat. Es va reno­var i al final són cinc anys natu­rals; a aquest nivell i en el dia a dia sem­pre hi ha pre­ses de deci­si­ons amb les quals pots estar d’acord i altres que no. Hi pot haver un des­gast i les coses s’aca­ben.

I tant, i molt agraït que fa cinc anys es comptés amb mi, s’ha d’estar agraït a les per­so­nes que ho van fer. Sap greu el moment del punt final, que segons quin dis­curs busqués un cert des­pres­tigi per jus­ti­fi­car una decisió. Sem­pre es pot aca­bar de manera ele­gant i reco­nei­xent les coses bones d’una relació. I com vaig dir al gener, sap greu, però ja està i és el moment de mirar enda­vant i així ho he fet. No he fet cap decla­ració mal­so­nant o de crítica després, més enllà que se’m volgués donar aquest des­pres­tigi. Res­pecto les deci­si­ons del club i tinc il·lusió en aquest nou pro­jecte.

Saps què passa, que qual­se­vol anàlisi es pot ter­gi­ver­sar. No cauré en el parany que es vul­gui des­pres­ti­giar dient si es vol jugar millor o fer un millor bàsquet. Són temes sub­jec­tius en què pre­fe­reixo no entrar.

No n’estic al dia i ara encara menys. Em consta que el GEiEG va esten­dre la mà perquè no es per­so­na­litzés i han seguit amb acords, s’espe­ci­fica que els sèniors són cadas­cun el seu club i hi ha una vin­cu­lació més enllà de noms pro­pis pel bé del bàsquet femení gironí. Tot­hom sap que soc del GEiEG de tota la vida, però hi ha entesa i comu­ni­cació i espero que segueixi així.

Costa molt, que sur­tin juga­do­res. I ara, per exem­ple, l’Uni està com­pe­tint per gua­nyar la lliga i arri­bar lluny a l’Euro­lliga. I treure’n juga­do­res, amb tots els res­pec­tes, no és fer-ho en equips que llui­ten per la per­manència. Hi ha un nivell d’exigència que ho marca tot molt, per això l’any pas­sat la Júlia, amb 18 o 19 anys, és molt difícil que només amb fitxa del pri­mer equip, si es vol gua­nyar la lliga, pugui tenir molts minuts. Cele­bro que pugui pro­gres­sar i que es con­so­lidi a dalt i sem­pre amb molt tre­ball i paciència perquè hi ha punts de madu­resa que són tar­dans i pot­ser amb 25 o 26 hi arri­bes, igual que als 18 o 19. I la Iho és això, crec que el millor és que juguin minuts de manera regu­lar. No només amb entre­na­ments. Posar-ho en pràctica i come­tre erra­des en par­tits.