Sí, de diversos clubs europeus i una d’un club important de la Lliga Femenina, però al final va sortir aquesta possibilitat; des del punt de vista esportiu i d’oportunitat en l’àmbit internacional és un club potent, sempre dels capdavanters a l’Eurolliga. L’any passat no va ser així, van caure als quarts, però és una oferta que de seguida veus que és diferent: un projecte ambiciós i gran. La llunyania fa que vagis amb precaució i només un any, però és interessant i fa que sigui diferencial respecte a la resta d’ofertes que tenia.

Oportunitats com aquesta són molt atractives i a la Lliga Endesa hi ha clubs capdavanters, uns determinants, i altres projectes d’un perfil que es veu que estan destinats a créixer. Ara per ara projectes com aquest en l’àmbit europeu s’han d’aprofitar quan arriben. És clar que les Eurocopes a Girona van ser un reclam potent, per al nostre bàsquet.

Hi ha Markeisha Gatling, que va ser l’MVP a la lliga; Kyara Linskens, que és la que juga amb Emma Meesseman a Bèlgica, i la base escorta de Connecticut, Natisha Hiedeman. Les quatre no russes i et fa canviar la manera d’enfocar-ho quant a cultura de bàsquet: pots tenir-ne quatre com a molt i poden ser quatre dels EUA, que si jugues a Europa ja no t’encaixa perquè només en pots tenir dues, d’americanes. T’hi acostumes, a Turquia o Itàlia n’hi ha més, de mesures.

Una lliga amb el Iekaterinburg, campió de les últimes Eurolligues, ja et condiciona. I també hi ha el Dynamo de Kursk, que aquests últims anys no, però també n’ha estat finalista... La lliga s’està fent forta i per primer cop tots els equips s’han reforçat amb americanes, no només els que juguen a Europa. S’amplia de 10 a 12 equips i n’hi ha un que va eliminar l’any passat l’Orenburg o l’MBA Moscou, que és un bloc consolidat.

El club vol recuperar el lloc entre els quatre primers, que l’any passat van perdre per primer cop en molt temps. L’any passat eren totes russes i una americana que va marxar de seguida.

El grup és molt atractiu, els dos rivals a falta d’una prèvia entre un polonès i un grec, són l’Olympiacòs i l’Estrella Roja: dos històrics. L’Olympiacòs és una pista molt difícil i tornar-hi, malgrat que passéssim, sempre motiva.

Passat el temps pots pensar quin era el moment adequat per posar punt final. Hi estava molt bé des del punt de vista esportiu, també personal i familiar. I és un moment en què el club et valora i et transmet la seva voluntat que et quedis. També la Laia o la Núria volien que seguís i et quedes convençut i no te’n penedeixes, malgrat les ofertes. Tot indica, i tenir Eurolliga, que segueixes amb una motivació màxima; al final, amb la il·lusió, és el que et fa decidir si seguir o no.

No era dolenta, i amb qui més tractava, que era la direcció esportiva, amb Pere Puig, no he tingut mai cap problema. Pel que fa al club i la renovació, tothom pot fer servir les seves estratègies i prioritats, és lícit. I també aquest estiu ha passat. Es va renovar i al final són cinc anys naturals; a aquest nivell i en el dia a dia sempre hi ha preses de decisions amb les quals pots estar d’acord i altres que no. Hi pot haver un desgast i les coses s’acaben.

I tant, i molt agraït que fa cinc anys es comptés amb mi, s’ha d’estar agraït a les persones que ho van fer. Sap greu el moment del punt final, que segons quin discurs busqués un cert desprestigi per justificar una decisió. Sempre es pot acabar de manera elegant i reconeixent les coses bones d’una relació. I com vaig dir al gener, sap greu, però ja està i és el moment de mirar endavant i així ho he fet. No he fet cap declaració malsonant o de crítica després, més enllà que se’m volgués donar aquest desprestigi. Respecto les decisions del club i tinc il·lusió en aquest nou projecte.

Saps què passa, que qualsevol anàlisi es pot tergiversar. No cauré en el parany que es vulgui desprestigiar dient si es vol jugar millor o fer un millor bàsquet. Són temes subjectius en què prefereixo no entrar.

No n’estic al dia i ara encara menys. Em consta que el GEiEG va estendre la mà perquè no es personalitzés i han seguit amb acords, s’especifica que els sèniors són cadascun el seu club i hi ha una vinculació més enllà de noms propis pel bé del bàsquet femení gironí. Tothom sap que soc del GEiEG de tota la vida, però hi ha entesa i comunicació i espero que segueixi així.

Costa molt, que surtin jugadores. I ara, per exemple, l’Uni està competint per guanyar la lliga i arribar lluny a l’Eurolliga. I treure’n jugadores, amb tots els respectes, no és fer-ho en equips que lluiten per la permanència. Hi ha un nivell d’exigència que ho marca tot molt, per això l’any passat la Júlia, amb 18 o 19 anys, és molt difícil que només amb fitxa del primer equip, si es vol guanyar la lliga, pugui tenir molts minuts. Celebro que pugui progressar i que es consolidi a dalt i sempre amb molt treball i paciència perquè hi ha punts de maduresa que són tardans i potser amb 25 o 26 hi arribes, igual que als 18 o 19. I la Iho és això, crec que el millor és que juguin minuts de manera regular. No només amb entrenaments. Posar-ho en pràctica i cometre errades en partits.