Quan entres per un altre entre­na­dor has d’anar amb molta cura. I la pri­mera set­mana, tant pel que dius i en això, em poso bona nota. Pel que fa al bàsquet, si par­lem de con­sistència, defensa, jugar seri­o­sa­ment i pas­sar a defen­sar de mol­tes mane­res dife­rents, quan arribo, evi­dent­ment, veig par­tits de l’Uni per fer-me’n una idea. I alhora del Sala­manca i del València, i ho veig: defen­sen de veri­tat, més com els nois. Veig par­tits d’Euro­lliga d’altres anys i penso que en defensa hem pas­sat a fer les coses molt dinàmiques, molt bé, molt diver­ti­des. Fent gau­dir la gent, dins i fora de la pista i lli­gat amb la con­fecció de l’equip, que hi tenia bona pre­dis­po­sició física i moral. I no me la poso tan bona en el que seria el colofó, l’atac. Pas­sem a con­tra­a­ta­car molt bé, però en el cinc con­tra cinc, el més fàcil és dir que ens ha fal­tat tir. Seria excul­pa­tori, però crec que l’entre­na­dor ha de crear un clima en què el més natu­ral sigui cla­var el tir obert. I això no ho hem acon­se­guit amb la con­tinuïtat necessària per a aquest últim nivell, tot i que ho hem tin­gut a tocar aquest últim any.

Hem gua­nyat tres vega­des el Sala­manca, tres el València i els equips de la Final Four con­tra els que havíem jugat. Hem tin­gut res­pecte a Europa i dius: “Què tenen aquests?”. La faci­li­tat o la pausa que no hem asso­lit.

Èxit o fracàs? És molt clar: quan hi ha títols, èxit. Els vuit millors d’Europa, la copa i en la lliga se’t lesi­ona la María Araújo just la set­mana abans de les semi­fi­nals; és molt clar. Una tem­po­rada com aquesta, en què no gua­nyes un títol, és molt difícil de qua­li­fi­car. Pro­curo no ficar-m’hi gaire, va al gust de la gent. Sí que algun cop, si és un fracàs, com m’ha pas­sat, soc el pri­mer a qui no li agrada. Com quan par­lem de l’atac. Mira, no s’ha acon­se­guit, culpa meva i no tinc cap pro­blema. És més difícil de qua­li­fi­car que si surt bé: esprémer juga­do­res, quan érem set o vuit, a les quals hem aca­bat mat­xu­cant. Amb el temps hem vist que la Rebekah Gard­ner juga lesi­o­nada la final de la copa. I fa zero punts. O la Frida Elde­brink. Tot ens ha anat con­di­ci­o­nant, i comença en el pri­mer entre­na­ment i en l’amistós a Cam­pro­don, jugant sense pivots i amb una nena de tretze anys que ens dei­xen en l’últim moment...

Això és tal com crec que es pot expli­car. A mi no es va agra­dar allò de l’any pas­sat: ser l’últim de la lliga a ser reno­vat. I mala­ment. Sense expli­car gaire res, i no són els diners, sinó que es res­pec­tin coses que s’havien par­lat abans. És una mica: “Això és el que hi ha.” I havíem que­dat amb una altra cosa. D’acord. Jo en aquell moment només demano la Laura Antoja, amb qui ja havíem fet molta feina i s’esta­ven dis­cu­tint dues coses. D’allò meu, sis­plau, si és poc i és menys del que havíem dit, cap pro­blema. He d’afe­gir diners per viure, que és estrany en una feina com aquesta de sis dies fora de casa. Cap pro­blema, els anys que no tre­ba­llo ja n’afe­geixo dels que sí que ho he fet o d’altres coses que faig. Però sí el tracte. Esti­mant-los molt, com me’ls estimo i ho con­ti­nuo fent, aquest any no he vol­gut pas­sar per aques­tes sen­sa­ci­ons de l’últim i mala­ment. Em vaig fer una pro­mesa a mi mateix: si durant tot l’any no em venen a dir: “Estem molt con­tents amb tu i amb la Laura”, etc., els avi­saré tres set­ma­nes abans. I és com ha anat. No volia tor­nar a pas­sar per aquest tràngol.

Entenc, i li ho deia a en Pere Puig, que en part estic d’acord en el fet que els diners han d’estar a la pista. Però jo he de defen­sar la meva pro­fessió: l’entre­na­dor marca la diferència. Hi ha hagut molts grans equips, a Girona, i que ara es digui que en el rànquing de la FIBA som sisens... Doncs deu ser perquè hem fet un pas enda­vant. És el que has posat a la pista i com defen­sem el blo­queig directe o cor­rem, o blo­que­gem el rebot... He de dir que és la meva part. No hi volia tor­nar a pas­sar. A tot arreu m’he sen­tit molt valo­rat i no volia tor­nar a pas­sar per aquest tràngol. Ells ho veuen dife­rent, molt bé.

Com que a mi quan hi entro, se’m mani­festa i s’ha dit públi­ca­ment que es vol can­viar, dius: anem a ser nosal­tres els que ela­bo­rem les pro­pos­tes. Mira aquesta júnior allà o quina uni­ver­sitària. Per fer aquest últim pas, o poses molts més diners com aquests que els tenen o poses molta més ciència. Això, per mi, només vol dir més hores i més talent. Com que jo tinc un gran res­pecte per en Pere Puig, i no és comèdia, ja sé que té la seva feina. Li dic que o anem for­mant algú, com era la Laura Antoja, o ho hem de fer d’alguna manera. Ja m’havia pas­sat al Joven­tut amb el meu men­tor, en Fran­cesc Cairó. El que porta els Jocs, mai es va posar un salari i va aca­bar sor­tint del club. Al final, hi perd tot­hom. És com ho veig jo i no els he con­vençut.

El pla, quan la reclu­tem amb en Pere, que té molta visió i no dei­xaré de par­lar-ne bé, era for­mar-la per créixer molt. El que hi ha posat de la seva banda és bes­tial. Si hi ha gent amb qui he tre­ba­llat que m’ha aca­bat superant és perquè encara tinc aquesta vocació pedagògica. De cada cosa fer-ne un petit cas pràctic i, ara, aquest seria el segon motiu, menor, per dir que faig un pas al cos­tat. No vull ser un des­torb per al que seria natu­ral: que a la Laura li donin l’equip. El que passa és que aquesta decisió ni és meva ni me la con­sul­ta­ran, ni n’he de dir gaire res, perquè si ve una altra per­sona i li pro­po­sen a ella ser una altra cosa hi ha d’estar a gust. He vis­cut molt a Girona o a Bada­lona i no m’he ficat mai en res enlloc. Tota la feina que tocava fer l’ha feta, com qual­se­vol dels meus millors aju­dants que han aca­bat sent pri­mers.

És molt sem­blant a quan tens juga­dors amb molt talent en què els egos tenen una gran importància. Com que tot­hom té segurs els minuts tot és més difícil i les ares­tes estan més a flor de pell. A l’equip de l’any pas­sat, de seguida van veure com pen­sava jo i com més líders eren més pre­dis­po­sa­des esta­ven a posar-se les piles, com a per­so­nes intel·ligents que són.

Hi ha un aspecte molt pun­tual que ara es torna a mani­fes­tar molt també en el pri­mer par­tit de la final. Hi ha flop­ping o no, orga­nit­zat. Només m’he mogut en els par­tits perquè els meus fills em vegin fer una mica el burro, per mirar de can­viar coses. O n’hi ha o no. I no he fet el que crec que hau­ria d’haver fet: un mun­tatge de vídeo de si n’hi ha o no. I ho hem vist amb el València i ens ha pas­sat a nosal­tres. Quan és tan exa­ge­rat i con­ti­nuat, la juga­dora de base és més honesta i menys juga­dora de pòquer que l’home. I quan no saps si pots fer blo­queig per si se’t tira al terra, o si et pots moure... No estic con­tent de com ho he ges­ti­o­nat. Segur que hi havia una gestió millor; ho sé i he defu­git l’enfron­ta­ment, però no puc fer marxa enrere.

Per tot allò que em sap greu, perquè no hi vull tor­nar a pas­sar i perquè és un neguit arri­bar a casa i que els fills et dema­nin si t’han dit res... no volia tor­nar-ho a pas­sar, però en tinc ganes, i qui ho vul­gui veure ho notarà. Pot­ser me’n vaig al bàsquet pro­fes­si­o­nal, allà on toqui, on algú vul­gui que el seu equip defensi, corri... Totes les per­so­nes amb qui estava de tu a tu en un àmbit de con­ferències, la majo­ria han con­ser­vat una posició més bona. Jo he estat més polèmic al llarg dels anys, ser inde­pen­den­tista, o en el seu moment d’esquer­res, no ajuda. I els dos ascen­sos no asso­lits en l’últim par­tit del play-off amb el Sara­gossa mar­quen una mica. M’agrada la meva pro­fessió, la gau­deixo i alguna cosa sor­tirà.