Quan entres per un altre entrenador has d’anar amb molta cura. I la primera setmana, tant pel que dius i en això, em poso bona nota. Pel que fa al bàsquet, si parlem de consistència, defensa, jugar seriosament i passar a defensar de moltes maneres diferents, quan arribo, evidentment, veig partits de l’Uni per fer-me’n una idea. I alhora del Salamanca i del València, i ho veig: defensen de veritat, més com els nois. Veig partits d’Eurolliga d’altres anys i penso que en defensa hem passat a fer les coses molt dinàmiques, molt bé, molt divertides. Fent gaudir la gent, dins i fora de la pista i lligat amb la confecció de l’equip, que hi tenia bona predisposició física i moral. I no me la poso tan bona en el que seria el colofó, l’atac. Passem a contraatacar molt bé, però en el cinc contra cinc, el més fàcil és dir que ens ha faltat tir. Seria exculpatori, però crec que l’entrenador ha de crear un clima en què el més natural sigui clavar el tir obert. I això no ho hem aconseguit amb la continuïtat necessària per a aquest últim nivell, tot i que ho hem tingut a tocar aquest últim any.

Hem guanyat tres vegades el Salamanca, tres el València i els equips de la Final Four contra els que havíem jugat. Hem tingut respecte a Europa i dius: “Què tenen aquests?”. La facilitat o la pausa que no hem assolit.

Èxit o fracàs? És molt clar: quan hi ha títols, èxit. Els vuit millors d’Europa, la copa i en la lliga se’t lesiona la María Araújo just la setmana abans de les semifinals; és molt clar. Una temporada com aquesta, en què no guanyes un títol, és molt difícil de qualificar. Procuro no ficar-m’hi gaire, va al gust de la gent. Sí que algun cop, si és un fracàs, com m’ha passat, soc el primer a qui no li agrada. Com quan parlem de l’atac. Mira, no s’ha aconseguit, culpa meva i no tinc cap problema. És més difícil de qualificar que si surt bé: esprémer jugadores, quan érem set o vuit, a les quals hem acabat matxucant. Amb el temps hem vist que la Rebekah Gardner juga lesionada la final de la copa. I fa zero punts. O la Frida Eldebrink. Tot ens ha anat condicionant, i comença en el primer entrenament i en l’amistós a Camprodon, jugant sense pivots i amb una nena de tretze anys que ens deixen en l’últim moment...

Això és tal com crec que es pot explicar. A mi no es va agradar allò de l’any passat: ser l’últim de la lliga a ser renovat. I malament. Sense explicar gaire res, i no són els diners, sinó que es respectin coses que s’havien parlat abans. És una mica: “Això és el que hi ha.” I havíem quedat amb una altra cosa. D’acord. Jo en aquell moment només demano la Laura Antoja, amb qui ja havíem fet molta feina i s’estaven discutint dues coses. D’allò meu, sisplau, si és poc i és menys del que havíem dit, cap problema. He d’afegir diners per viure, que és estrany en una feina com aquesta de sis dies fora de casa. Cap problema, els anys que no treballo ja n’afegeixo dels que sí que ho he fet o d’altres coses que faig. Però sí el tracte. Estimant-los molt, com me’ls estimo i ho continuo fent, aquest any no he volgut passar per aquestes sensacions de l’últim i malament. Em vaig fer una promesa a mi mateix: si durant tot l’any no em venen a dir: “Estem molt contents amb tu i amb la Laura”, etc., els avisaré tres setmanes abans. I és com ha anat. No volia tornar a passar per aquest tràngol.

Entenc, i li ho deia a en Pere Puig, que en part estic d’acord en el fet que els diners han d’estar a la pista. Però jo he de defensar la meva professió: l’entrenador marca la diferència. Hi ha hagut molts grans equips, a Girona, i que ara es digui que en el rànquing de la FIBA som sisens... Doncs deu ser perquè hem fet un pas endavant. És el que has posat a la pista i com defensem el bloqueig directe o correm, o bloquegem el rebot... He de dir que és la meva part. No hi volia tornar a passar. A tot arreu m’he sentit molt valorat i no volia tornar a passar per aquest tràngol. Ells ho veuen diferent, molt bé.

Com que a mi quan hi entro, se’m manifesta i s’ha dit públicament que es vol canviar, dius: anem a ser nosaltres els que elaborem les propostes. Mira aquesta júnior allà o quina universitària. Per fer aquest últim pas, o poses molts més diners com aquests que els tenen o poses molta més ciència. Això, per mi, només vol dir més hores i més talent. Com que jo tinc un gran respecte per en Pere Puig, i no és comèdia, ja sé que té la seva feina. Li dic que o anem formant algú, com era la Laura Antoja, o ho hem de fer d’alguna manera. Ja m’havia passat al Joventut amb el meu mentor, en Francesc Cairó. El que porta els Jocs, mai es va posar un salari i va acabar sortint del club. Al final, hi perd tothom. És com ho veig jo i no els he convençut.

El pla, quan la reclutem amb en Pere, que té molta visió i no deixaré de parlar-ne bé, era formar-la per créixer molt. El que hi ha posat de la seva banda és bestial. Si hi ha gent amb qui he treballat que m’ha acabat superant és perquè encara tinc aquesta vocació pedagògica. De cada cosa fer-ne un petit cas pràctic i, ara, aquest seria el segon motiu, menor, per dir que faig un pas al costat. No vull ser un destorb per al que seria natural: que a la Laura li donin l’equip. El que passa és que aquesta decisió ni és meva ni me la consultaran, ni n’he de dir gaire res, perquè si ve una altra persona i li proposen a ella ser una altra cosa hi ha d’estar a gust. He viscut molt a Girona o a Badalona i no m’he ficat mai en res enlloc. Tota la feina que tocava fer l’ha feta, com qualsevol dels meus millors ajudants que han acabat sent primers.

És molt semblant a quan tens jugadors amb molt talent en què els egos tenen una gran importància. Com que tothom té segurs els minuts tot és més difícil i les arestes estan més a flor de pell. A l’equip de l’any passat, de seguida van veure com pensava jo i com més líders eren més predisposades estaven a posar-se les piles, com a persones intel·ligents que són.

Hi ha un aspecte molt puntual que ara es torna a manifestar molt també en el primer partit de la final. Hi ha flopping o no, organitzat. Només m’he mogut en els partits perquè els meus fills em vegin fer una mica el burro, per mirar de canviar coses. O n’hi ha o no. I no he fet el que crec que hauria d’haver fet: un muntatge de vídeo de si n’hi ha o no. I ho hem vist amb el València i ens ha passat a nosaltres. Quan és tan exagerat i continuat, la jugadora de base és més honesta i menys jugadora de pòquer que l’home. I quan no saps si pots fer bloqueig per si se’t tira al terra, o si et pots moure... No estic content de com ho he gestionat. Segur que hi havia una gestió millor; ho sé i he defugit l’enfrontament, però no puc fer marxa enrere.

Per tot allò que em sap greu, perquè no hi vull tornar a passar i perquè és un neguit arribar a casa i que els fills et demanin si t’han dit res... no volia tornar-ho a passar, però en tinc ganes, i qui ho vulgui veure ho notarà. Potser me’n vaig al bàsquet professional, allà on toqui, on algú vulgui que el seu equip defensi, corri... Totes les persones amb qui estava de tu a tu en un àmbit de conferències, la majoria han conservat una posició més bona. Jo he estat més polèmic al llarg dels anys, ser independentista, o en el seu moment d’esquerres, no ajuda. I els dos ascensos no assolits en l’últim partit del play-off amb el Saragossa marquen una mica. M’agrada la meva professió, la gaudeixo i alguna cosa sortirà.