Dilluns i dimarts va ser molt bèstia, era un col·lapse. És un mundial difícil d’oblidar: per la plata i per la trajectòria de l’equip, durant tota la concentració, des del dia 1 fins al 40. Ha estat increïble i inimaginable. El rendiment, amb la pressió de jugar a casa, va ser molt bo i el camí, dur: en la fase de grups amb França i Austràlia vam fer un gran paper per ser primers, i després hem hagut de passar el campió d’Europa a quarts, Lituània, i guanyar el Canadà, que havia perdut de 5 l’any passat en la final de l’americà contra els EUA.

El pla de partit ens surt molt bé perquè volíem que no encadenessin dues recuperacions. O baixar-los els més de 100 punts que feien de mitjana. Volíem arribar a aquest cara o creu, i quan els empatem en el moment decisiu van al físic, a xocar, i amb un un contra un es genera l’espai per sumar dos punts. Nosaltres amb l’últim temps mort anem malament de timing i acabem perdent la pilota i no anotem, però no es pot estar més orgullós de com va estar l’equip fins al final.

Al premi li dono un valor relatiu; he estat envoltat d’un equip molt treballador i amb talent. Això sempre ajuda que els coses vagin bé. I sí, necessitava o m’ha anat molt bé, aquest estiu. He tornat a gaudir molt entrenant sense problemes, després del final de temporada a Girona.

No, i de fet n’he tret coses molt bones, de Girona. He tingut dies molt bons, he gaudit i he conegut gent molt interessant i de la qual m’emporto l’amistat per sempre. I, després, ja ho sabem que al final els entrenadors estem al tall de la navalla, i en aquest cas em va tocar a mi pagar les conseqüències del que per a mi, i tal com els vaig dir, era una mala planificació, i també d’una decisió de la directiva que per a mi va ensorrar la moral del vestidor. En aquest cas el més fàcil és canviar l’entrenador, i no tinc cap mena de rancor. Miro endavant i desitjo el millor al club i sobretot als aficionats.

Hi ha dos punts fonamentals: un quan sabem que la Magaly està embarassada, que ens n’alegrem molt per ella però en l’aspecte esportiu és una catàstrofe: era una de les europees que havia de liderar l’equip i ja no pots fitxar-ne una altra del seu nivell. L’altre és que s’arribi a aquelles alçades sense una americana. Hi havia hagut possibilitats de fitxar-ne de bones i les havíem deixat passar. Comences tocat, i sí que és veritat que l’equip s’ajunta per primera vegada abans de la supercopa, comença a treballar i veu que es poden fer coses. I venen uns mesos que l’equip va molt bé: octubre, novembre, desembre, gener... El nivell és molt bo i anem cap a on volíem anar.

En cap moment m’hi vaig veure. L’exigència de l’Eurolliga és molt gran i al llarg de la temporada molts pocs equips aconsegueixen una regularitat que els permet estar sempre a dalt. Va ser dura, per perdre a casa. Però en la lliga la trajectòria és bona i l’equip és capaç de refer-se.

Sens dubte, sabia la situació en què estava l’equip i que al final ens podria perjudicar perquè caminàvem per sobre d’un filferro. El calendari era difícil i sabíem que qualsevol constipat ens deixava despullats. I va ser tan fort que fins al final va ser un calvari. Ho vam intentar portar de la millor manera i donant força al vestidor perquè se’n sortís.

Sí perquè una cosa porta a l’altra i una plantilla curta que continua acumulant molts minuts fa que les possibilitats de lesionar-se pugin. Va ser la dinàmica fins al final, evidentment molt cansades i anímicament tocades pel que anava passant.

El mateix dia que perdem contra el Barça dic a la Laura Antoja i a altres persones de l’entorn del club que jo sabia que no seguiria, perquè sabia que seria el cap de turc o la manera de netejar una mica tot el que havia passat els darrers mesos, però que volia esperar a parlar amb el club. Fins que no passen un parell de setmanes no es posen en contacte amb mi, la Laia Palau, que en parlem i em fa coneixedor d’aquesta decisió. Més enllà d’això, que, com et deia abans, em sembla natural i pot passar, com a persona me’n vaig dolgut que ni el president ni gent important de la directiva no s’hagi acomiadat ni amb un missatge, ni amb una trucada, ni amb un gràcies ni res. Més enllà que segueixo desitjant el millor al club, i que hi he passat molts bons moments i que hi tinc gent que m’aprecio molt, m’ha dolgut perquè sempre he donat la cara pel club i pel que se m’ha necessitat. Em vaig buidar perquè anés bé, i dol, que marxis d’un club sense parlar amb ningú més que la Laia, dels de dalt, que no m’han dit res.

És natural, que el club la preparés per fer el pas endavant. Això no té res de dolent, al contrari. Hi he treballat molt a gust i estic convençut que ho farà molt bé perquè no té experiència com a entrenadora però sí un bagatge esportiu que li dona un coneixement del joc que li anirà bé a l’equip. Hi he parlat molt, li desitjo el millor i estic segur que ho farà molt bé.

És un tros de plantilla. I la Laura sempre dic que és una diesel i que cada any és una mica millor que l’anterior. Serà així fins al dia que es retiri: té una capacitat de lectura i de direcció increïble, amb una anàlisi brutal de tot allò que està passant a la pista. I no necessita l’anotació per ser important. És capaç de fer molts punts però també de fer un molt bon partit sense anotar. Crec que amb la Ygueravide serà molt interessant, i personalment li desitjo que li vagi molt bé. Estic segur que ho farà fantàstic.

La gent de la Seu també ho veu així; el que no sabem és si el cicle que vindrà serà igual, pitjor o millor. El que sí que és cert és que aquests últims anys hi ha hagut jugadores que han estat part fonamental no només de l’equip sinó de l’estructura del club que han decidit agafar altres camins. Passa com en la vida, que s’acaben cicles i, afortunadament, en comencen d’altres.

Tenia ganes de marxar a l’estranger, i de fet durant la temporada vaig tenir alguna cosa però em vaig decantar pel no pensant que seguiria a Girona. Després no hi havia res interessant de l’estranger i realment em pensava que després del mundial seria el primer cop que començaria sense entrenar. Però va sortir això de Suècia amb molta força, a mesura que passaven els dies veia que més enllà de l’oferta, tot el que hi havia al seu voltant, era molt atractiu. M’hi vaig tirar de cap: és una experiència diferent, lluny de la lliga espanyola però amb reptes personals i professionals que segur que em faran créixer.