“La temporada no és bona”

“Hem d’analitzar què ha passat i quines coses podem millorar”, afirma el dirigent, que defuig les excuses

“Potser et toca fer una passa enrere per després poder-ne fer dues endavant”

Cayetano Pérez, a la sala de premsa de Fontajau MANEL LLADÓ.

Patrocini

Hem de prendre consciència que si volem tenir un club que sigui a dalt de tot ens hem d’arromangar

Farem un equip per il·lusionar la gent i per aspirar al màxim. Que cada vegada ho tindrem més difícil? És clar

Borja Sánchez - Girona

L’Spar Girona va viure ahir, abans del previst, el dia 1 després d’una temporada que l’equip tanca eliminat en els quarts de la lliga, a mans del seu botxí en la Lliga Catalana al setembre, i de la copa. Una ensopegada majúscula, la de diumenge a casa, que requereix una primera anàlisi que des de l’Uni fa el seu president, Cayetano Pérez, en espera que Laia Palau, campiona de lliga (2019), de copa (2021) i capitana de l’equip que arriba dos anys seguits als quarts de l’Eurolliga (2021 i 2022), comparegui per fer balanç del seu primer exercici a la direcció esportiva. “Estem tocats, però hem de tirar endavant. Treballem perquè no ens torni a passar com l’estiu passat”, reflexiona el dirigent del club.

Que no era el millor any ja es veia, però quedar eliminats tan aviat...

Diumenge a la tarda, quan vam saber que la Tolo no podia jugar, ja vam ser conscients que el risc era més alt, però era una cosa que no ens esperàvem. Teníem totes les ganes de passar a la semifinal i, per què no, de jugar la final. Una galleda d’aigua freda, la veritat.

La temporada la comencen amb el peu canviat, sense una americana.

Ja va ser un estiu complicat, perquè fitxar les americanes amb tot el rebombori de la WNBA feia que fos molt difícil. I després ja va ser un problema rere un altre. No ha estat fàcil, però tampoc ens hem de quedar amb la idea que hem tingut mala sort: hem d’analitzar què ha passat i quines coses podem millorar. Si una cosa no ha funcionat, mirarem de canviar-la.

No disputar l’Eurolliga fins a quin punt compromet el curs vinent?

És diferent, també jugarem a Europa i en una competició que el club no ha guanyat i ens agradaria guanyar. Aquest any hi havia la novetat que els equips d’Eurolliga que no entraven en els quarts no hi anaven i podies tenir possibilitats. Ara l’has de jugar i potser et toca fer una passa enrere per després fer-ne dues cap endavant.

Ajuda, la creixent competència en la lliga? Es veuen eclipsats pels projectes fonamentats en clubs ACB com el València i el Casademont?

Hem de prendre consciència que cada vegada serà més difícil i que si volem tenir un club que sigui a dalt de tot ens hem d’arromangar. No sols el club, sinó Girona en general, ja que tenir possibilitats per arribar a les cotes més altes serà cada cop més difícil. Comencem a lluitar contra pressupostos i estructures de club molt més grans que la nostra i és més complicat.

En el context ciutadà, la febre per un abonament a l’ACB o la col·laboració amb la base, com els influeix?

El que és maco és que a Girona hi hagi dos clubs amb dos equips que lluiten al màxim nivell i que hem de treballar de manera conjunta perquè la gent ho pugui gaudir. La convivència és bona, treballem de manera conjunta en molts àmbits, busquem les sinergies que ens puguin ajudar i no ens perjudica. Ens agradaria que la gent tingués aquesta mateixa sensibilitat i que també apostés pel femení i s’esgotés l’aforament d’abonats? Sí, però aquí hi ha la diferència i és la lluita en què hem de seguir perquè no hi siguin.

Més enllà de noms propis a la banqueta o a la pista, quin projecte s’imagina o per quin treballen?

Una plantilla no es comença a fer quan s’acaba la temporada; hi has d’anar treballant al llarg de l’any. El que volem és fer un equip amb les màximes aspiracions a tot allò en què competim, i treballem amb aquesta idea: un equip competitiu i maco. Haurem de reajustar cosetes en el pressupost, evidentment, però ara és el moment de pensar i veure què ens ha passat i què ha estat mala sort i què es pot evitar. Ens toca fer aquesta reflexió i posar pedaços o fer canvis perquè ja no siguin necessaris.

Fil a l’agulla, doncs?

Els plors van ser diumenge, i tots, a la junta, amb la gent que hi ha, tot i ser pocs, treballem molt i moltes hores perquè les coses surtin i funcionin de la millor manera possible. Fa ràbia veure que no pots continuar. Però aquest sentiment no et desmotiva per tirar endavant i veure que la temporada no és bona tot i guanyar la supercopa, que no deixa de ser un títol.

I si guanyar-la i superar la prèvia de l’Eurolliga va desviar l’atenció del primer fiasco en la Lliga Catalana i del fet que la plantilla començava coixa?

Ja ho has dit: ens faltava una americana i hi vam posar un pedaç per tenir gent i poder fer rotacions. Vam guanyar aquell títol quan la plantilla començava a tenir cos i es va competir bé al principi, fins que van arribar aquells mesos de desembre i gener tan intensos, amb tants partits i amb l’aturada FIBA de després. Ens hi van convocar totes les jugadores possibles, i després, quan van tornar, es van lesionar... La sobrecàrrega de partits també hi influeix i, després, amb un equip més curt, les altres han de jugar més i han anat caient. Hem de veure què podem millorar, recuperar jugadores i veure què fem i que l’any que ve no ens passi.

Almenys el pronòstic el tenen clar.

Farem un equip per ser-hi i il·lusionar la gent per aspirar al màxim. Que cada vegada ho tindrem més difícil? És clar. Pugen equips i, en funció de qui vingui de la Lliga Challenge, n’hi ha d’ACB. I en la generació de recursos per mantenir una estructura com la que tenen aquests clubs és on hi ha la clau de volta. O se’n generen més per tenir una estructura més professionalitzada, o patirem i cada any ens costarà una mica més. Però hem de tenir l’objectiu de no renunciar a res. Després, la pista ja ens posarà al nostre lloc.