Més bàsquet

Campionat del món de bàsquet

2006

Sense ells, no són res

GLÒRIA ETERNA · El títol mundial obtingut el 2006 al Japó per Espanya no es pot explicar sense la contribució decisiva que hi van tenir els cinc catalans POTENCIAL · La capacitat del país per formar li permetria tenir una selecció de nivell si s'aconseguís l'oficialitat

Entre els set màxims ano­ta­dors d'Espa­nya, hi havia els cinc cata­lans, amb Pau com a MVP indis­cu­ti­ble del tor­neig


Pau Gasol

Posició

Pivot

Club actual

Lakers

Ciu­tat

Sant Boi de Llo­bre­gat

Juan Car­los Navarro

Posició

Escorta

Club actual

FC Bar­ce­lona

Ciu­tat

Sant Feliu Llo­bre­gat

Marc Gasol

Posició

Pivot

Club actual

Grizz­lies

Ciu­tat

Sant Boi de Llo­bre­gat

Rudy Fernández

Posició

Escorta

Club actual

Real Madrid

Ciu­tat

Bada­lona

Àlex Mumbrú

Posició

Aler

Club actual

Bil­bao Basket

Ciu­tat

Bar­ce­lona


Pot­ser Cata­lu­nya –si és que algun dia li per­me­ten inten­tar-ho en soli­tari– no repe­tirà mai una gesta simi­lar, però el que és claríssim és que Espa­nya, sense l'apor­tació cata­lana, no tin­dria el 3 de setem­bre del 2006 com un dia ide­a­lit­zat en la història de la selecció esta­tal de bàsquet. Aquell dia es van enter­rar una cadena de frus­tra­ci­ons, fra­cas­sos i decep­ci­ons con­ti­nu­ats, com­panys de viatge habi­tu­als en cites a escala mun­dial, a excepció de l'oasi que va supo­sar la meda­lla de plata en els Jocs de Los Ange­les (1984). A Sai­tama, al Japó, cinc ele­ments del país van coro­nar-se cam­pi­ons del món després de rubri­car en la final –70-47 con­tra Grècia– un cam­pi­o­nat per­fecte en què ho va gua­nyar tot (9-0) i tan sols en la semi­fi­nal con­tra l'Argen­tina (74-75) va patir. En la resta, victòries per diferències supe­ri­ors als deu punts.

Sense visi­bi­li­tat mani­festa com a tal, el paper de Pau i Marc Gasol, Juan Car­los Navarro, Rudy Fernández i Àlex Mumbrú sim­bo­lit­zava el tre­ball i la dedi­cació a un esport introduït a Cata­lu­nya fa un segle –va ser el 1913 a l'escola Vall­pa­radís de Ter­rassa– i que hi té un arre­la­ment fora de dub­tes, amb xifres gran­di­loqüents: 500 clubs i 80.000 llicències fede­ra­ti­ves. I és que el pes del repòquer català no va ser pre­ci­sa­ment el de sac­se­jar la tova­llola a la ban­queta, sinó deter­mi­nant. Fins i tot Marc, que hi va treure el cap en l'últim moment per la baixa de Fran Vázquez, va ser cab­dal en la con­tenció dels pivots rivals, sobre­tot Schort­sa­ni­tis en la final. De fet, entre els set màxims ano­ta­dors d'Espa­nya, hi havia els cinc cata­lans, amb Navarro i Pau com a caps de car­tell. Tots dos, màxims expo­nents de la gene­ració d'or cam­pi­ona mun­dial júnior set anys abans a Lis­boa (1999). L'últim, tot i per­dre's per lesió el par­tit defi­ni­tiu, va ser esco­llit per una­ni­mi­tat MVP, gràcies als 21,2 punts, 9,4 rebots i 1,4 assistències en tan sols 26 minuts en pista.

Ara per ara, un somni

Tot ple­gat, xifres i rea­li­tats que no fan res més que cons­ta­tar que sense la inter­venció cata­lana, el tra­jecte espa­nyol en aque­lla cita al Japó hau­ria estat un camí d'espi­nes, i no de roses. I és que un equip amb Gar­ba­josa i Felipe de pun­tals no tan sols no hau­ria tin­gut cap pos­si­bi­li­tat de llui­tar pel títol, sinó tam­poc per les meda­lles. Amb prou fei­nes hau­ria tret el cap a quarts de final. I és que, no és només l'apor­tació tan­gi­ble el que defi­neix el grau dife­ren­cial de Pau o Navarro, sinó la capa­ci­tat de gene­rar joc i de con­di­ci­o­nar tot el tei­xit defen­siu del rival.

En el seu cas, no hi pot haver ni el con­sol de veure'ls ves­tits –ni que sigui en una cos­te­llada con­tra un rival de ter­cera fila, com en el fut­bol– amb la samar­reta de la selecció cata­lana. Lluny, molt lluny, queda l'amistós con­tra Croàcia del 27 de juny del 2002 al Sant Jordi, amb tri­omf de Cata­lu­nya (82-75) davant de 16.471 espec­ta­dors. La flama, però, s'ha anat apa­gant pro­gres­si­va­ment, i avui es manté encesa per la dis­puta anual de la copa de les Naci­ons, que, majo­ritària­ment, dis­pu­ten juga­dors de la LEB Or. Tot és con­seqüència d'un calen­dari cada dia més car­re­gat de par­tits i d'una con­jun­tura econòmica gens propícia. La fede­ració cata­lana no pot fer front a l'orga­nit­zació d'aquest tipus de par­tits, i menys encara a les asse­gu­ran­ces per als cracks de l'NBA (Pau i Marc Gasol, i Ricky).

No cal sac­se­jar-se gaire el cer­vell per cali­brar la com­pe­ti­ti­vi­tat que tin­dria una selecció amb llum verd per dis­pu­tar par­tits ofi­ci­als. A banda dels cinc que es van coro­nar en el mun­dial del 2006, s'hi podrien afe­gir Ricky mateix, Raül López, Víctor Sada, Pau Ribas, Rafa Martínez, Roger Gri­mau, Xavi Raba­seda, Sergi Vidal, Xavi Rey, Albert Mira­lles, Gui­llem Rubio o Jordi Trias, per posar-ne alguns exem­ples. Per triar i reme­nar. Tots, amb arrels for­ma­des i poli­des en cate­go­ries de base dels clubs cap­da­van­ters del país. En espe­cial, el Barça i el Joven­tut. A ells, també s'hi podria afe­gir Serge Ibaka, creat com a pro­fes­si­o­nal entre l'Hos­pi­ta­let i el Man­resa, i apro­piat per la FEB.

Junts, segur que no només no desen­to­na­rien en les grans cites, sinó que esta­rien en dis­po­sició de pug­nar pels metalls. Fins i tot un esglaó més del que que­da­ria d'Espa­nya. I, com ells, igual en femení.

De la saviesa de Creus a Vecina, l'home de confiança de Pepu

Darrere l'èxit més visible, el dels jugadors, s'hi sustenta la feina del cos tècnic, més fosca i escassament reconeguda pel gran públic. Pepu Hernández va saber gestionar a la perfecció l'immens talent de què disposava i, a la seva manera –és a dir, sense estridències tàctiques ni mà de ferro en les concentracions–, va donar prou autonomia a cadascú perquè explotés les seves virtuts. I el resultat no podia ser més òptim.

El mèrit del tècnic madrileny no té exclusivitat i, lògicament, el podria repartir a bocins entre els integrants del seu grup de treball. Sobretot a dos dels seus ajudants, els catalans Joan Creus i Rafa Vecina.

Chichi s'havia retirat el 1999 després de 24 anys en actiu i la FEB va tenir clar que un pou de ciència d'aquesta dimensió no es podia menystenir. Va arribar a la selecció espanyola a finals del 2002 per ser la mà dreta de Moncho López –plata en l'europeu del 2003– i, després de ser-ho també amb Mario Pesquera en dues cites sense podis (Jocs del 2004 i europeu del 2005), Pepu el va considerar peça cabdal en el mundial del 2006. Intel·ligent, capaç de fer lectures àgils dels partits, i respectat i admirat per tothom, el seu gra de sorra va ser indispensable a l'hora de teixir una manera de fer que conduís a la glòria. Al seu costat, un altre català: Rafa Vecina. L'aterratge de l'expivot va ser una decisió expressa del seleccionador, de qui és amic íntim des que van coincidir en l'Estudiantes –un com a tècnic i l'altre com a jugador– en la dècada dels noranta. Arribava com a persona de confiança i, de fet, el seguiria més endavant en l'etapa de Pepu en el Joventut.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.