Ara per ara, un somni

Tot ple­gat, xifres i rea­li­tats que no fan res més que cons­ta­tar que sense la inter­venció cata­lana, el tra­jecte espa­nyol en aque­lla cita al Japó hau­ria estat un camí d'espi­nes, i no de roses. I és que un equip amb Gar­ba­josa i Felipe de pun­tals no tan sols no hau­ria tin­gut cap pos­si­bi­li­tat de llui­tar pel títol, sinó tam­poc per les meda­lles. Amb prou fei­nes hau­ria tret el cap a quarts de final. I és que, no és només l'apor­tació tan­gi­ble el que defi­neix el grau dife­ren­cial de Pau o Navarro, sinó la capa­ci­tat de gene­rar joc i de con­di­ci­o­nar tot el tei­xit defen­siu del rival.

En el seu cas, no hi pot haver ni el con­sol de veure'ls ves­tits –ni que sigui en una cos­te­llada con­tra un rival de ter­cera fila, com en el fut­bol– amb la samar­reta de la selecció cata­lana. Lluny, molt lluny, queda l'amistós con­tra Croàcia del 27 de juny del 2002 al Sant Jordi, amb tri­omf de Cata­lu­nya (82-75) davant de 16.471 espec­ta­dors. La flama, però, s'ha anat apa­gant pro­gres­si­va­ment, i avui es manté encesa per la dis­puta anual de la copa de les Naci­ons, que, majo­ritària­ment, dis­pu­ten juga­dors de la LEB Or. Tot és con­seqüència d'un calen­dari cada dia més car­re­gat de par­tits i d'una con­jun­tura econòmica gens propícia. La fede­ració cata­lana no pot fer front a l'orga­nit­zació d'aquest tipus de par­tits, i menys encara a les asse­gu­ran­ces per als cracks de l'NBA (Pau i Marc Gasol, i Ricky).

No cal sac­se­jar-se gaire el cer­vell per cali­brar la com­pe­ti­ti­vi­tat que tin­dria una selecció amb llum verd per dis­pu­tar par­tits ofi­ci­als. A banda dels cinc que es van coro­nar en el mun­dial del 2006, s'hi podrien afe­gir Ricky mateix, Raül López, Víctor Sada, Pau Ribas, Rafa Martínez, Roger Gri­mau, Xavi Raba­seda, Sergi Vidal, Xavi Rey, Albert Mira­lles, Gui­llem Rubio o Jordi Trias, per posar-ne alguns exem­ples. Per triar i reme­nar. Tots, amb arrels for­ma­des i poli­des en cate­go­ries de base dels clubs cap­da­van­ters del país. En espe­cial, el Barça i el Joven­tut. A ells, també s'hi podria afe­gir Serge Ibaka, creat com a pro­fes­si­o­nal entre l'Hos­pi­ta­let i el Man­resa, i apro­piat per la FEB.

Junts, segur que no només no desen­to­na­rien en les grans cites, sinó que esta­rien en dis­po­sició de pug­nar pels metalls. Fins i tot un esglaó més del que que­da­ria d'Espa­nya. I, com ells, igual en femení.