Una mica amarga, la veritat. Com a davanter el que m’agrada és fer gols i quedar-se tan a prop no va bé. Però igualment tranquil, sé que arribaran. Seguim treballant.

Hi penso, sí. Però amb tranquil·litat. És el que hi ha. No es pot fer res ara. Intentar xutar un centímetre més a dins de la porteria i ja està. Els meus amics m’ho diuen: “Portes sis pals!” [Riu.] Però jo estic tranquil. M’ho prenc com una anècdota.

No, no [riu]. Desesperar-me mai. Seguir treballant, això sempre.

He jugat d’extrem dret, esquerre i de davanter i jo sempre ho he dit, no me n’amago, que com a davanter o mitjapunta és on més còmode em sento. Però jugant d’extrem en aquest equip també em sento bé, independentment que hi ha moments que hem d’estar una mica més endarrere per defensar, perquè després quan tenim la pilota som un equip que ataquem molt i tenim ocasions. Jo el que vull és ajudar l’equip.

Els extrems per al mister són molt importants i m’exigeix en defensa. Insisteix en els duels, en l’un contra un, que el seu lateral no em superi, estar ben situat quan no tenim la pilota..., i després quan la tenim, en atac, ser vertical, fer mal al rival, no perdre pilotes d’esquena i, òbviament, intentar fer gols.

Principalment en la definició i intentar, en comptes de xutar al pal, ficar-la a dins [riu]. Moltes coses, puc millorar. Tothom té marge de millora. El jugador millora contínuament amb els entrenaments i els partits i mai s’arriba a un nivell que ja sigui immillorable. Sempre s’ha d’arribar als límits per superar-se.

Molt bonic. Al final no vam poder pujar. Va ser l’any de la covid i abans que arribés la pandèmia anàvem molt bé. Des del primer dia que vaig aterrar a Saragossa vaig estar molt bé; l’afició, la gent, un vestidor increïble... Vaig estar molt content. Em va servir molt, la cessió. Era el primer cop que sortia de casa, lluny de la meva família i els meus amics, encara que estiguessin al costat, però són experiències. Vaig créixer com a persona i com a jugador.

Vaig tenir minuts. Els necessitava com a jugador jove que era. El curs anterior (2018/19) amb Rubi, el primer amb el primer equip, anava entrant i vaig acabar jugant, entre lliga i copa, 20 partits. Encara que fos només una estona ja era important. Però en el següent (2019/20) sí que ja no vaig jugar gens i vaig decidir marxar al novembre perquè vaig tenir l’oportunitat per una lesió de llarga durada al Saragossa i no ho vaig dubtar. Per a mi era important jugar, demostrar del que era capaç i que la gent ho veiés. I a partir d’aquí va sortir tot bé.

A mi sí que em va anar bé, però jo no recomanaria mai a ningú sortir de l’Espanyol. Perquè crec que dona moltes oportunitats als joves, s’ha vist darrerament que han debutat molts nois i és un gran club. Però també és clar que, si no tens minuts i no jugues tant com t’agradaria i necessites els minuts per millorar, una cessió també és una bona opció. Ja li ho dic, cada cas és un món i a mi em va anar molt bé, i pot passar que surtis i no et vagi bé o que surtis i et vagi encara millor que a mi. S’ha de valorar, però a l’Espanyol donen moltes oportunitats i sortir no ha de ser la idea dels jugadors. Si no les tenen, paciència i a treballar, que segur que arriben.

No, no en parlem. És passat i el que hem de fer és anar partit a partit i intentar aconseguir el màxim de punts possible. La lliga està molt igualada; un dia guanyes i et poses dotzè i el dia següent perds i ets setzè. Sabem que és molt complicat. Nosaltres ens centrem en el dia a dia per assolir l’objectiu.

Tots els partits costen, però és clar que si vas amb més tranquil·litat millor. Tant per a l’aficionat com per a nosaltres. Però això és el que hi ha, nosaltres som jugadors professionals, hem d’estar preparats al cent per cent per al que passi i intentar aconseguir punts.

Al final costa, sí, perquè no tens l’experiència que potser sí que tenen altres jugadors d’haver viscut aquestes situacions. Però el que s’ha de fer és seguir treballant i escoltar els consells d’aquests jugadors que han viscut moments com aquest. I tampoc és la fi del món, no estem al descens. Òbviament hem de guanyar partits i sumar punts i és clar que hi ha situacions més maques, però així és el futbol i hem d’estar preparats.

Tranquil·litat i anar partit a partit, sobretot. No pensar més enllà del següent partit i menys en la classificació. No estar pensant en què fa aquest contra aquest, què fa l’altre, sinó en nosaltres. A qui més cregui en el seu treball és a qui li anirà millor.

No. Són planters que intenten molt jugar a futbol. Al final són els dos millors planters de Catalunya i no hi ha gaire diferència. Sí que hi ha vegades que el Barça porta jugadors que són els millors del món i l’Espanyol no pot fer-ho. Però igualment l’Espanyol treu molts jugadors al primer equip i penso que hem d’estar orgullosos del nostre planter.

Sí, però és passat. És cert que vaig estar a prop, però ja està. No cal tornar a parlar d’aquest tema. Soc a l’Espanyol, he tingut la sort de poder arribar al primer equip, de jugar a primera divisió, de pujar de segona a primera i estic molt content. No sé què hauria passat si hagués anat cap allà. No hi penso, la veritat. Per a mi ser aquí és molt important i estic molt agraït que m’hagin donat l’oportunitat.

Sí, molt complicat. És un camp on els partits es fan molt llargs i també sabem que és un equip que pot estar perdent i en cinc o deu minuts et pot remuntar.

Intentarem posar-li-ho difícil, ser un equip dur, i marcar, conscients que com menys possessió i menys oportunitats tinguin millor. Hi estem treballant.