Amb la con­se­lle­ria ja s’ha vist que no ens n’hem sor­tit i això és lamen­ta­ble des d’una pers­pec­tiva de país. L’esport és un dels pilars fona­men­tals de l’estat del benes­tar perquè fa que tin­guem una soci­e­tat més digna, més feliç i més evo­lu­ci­o­nada. Tenir-la ens faria veure que l’esport és una pri­o­ri­tat de país. De fet, no l’hem tin­gut mai i per tant no és atribuïble només a aquest govern sinó també a tots els ante­ri­ors. Insis­ti­rem i pres­si­o­na­rem per acon­se­guir-la. Pel que fa al pres­su­post ara estem al 0,2 per cent de la des­pesa pública, uns 8,14 euros d’inversió per habi­tant quan a la majo­ria dels països superen els 100 euros. Dit això, la con­se­llera Vilagrà ha anun­ciat que es doblarà la inversió en aquesta legis­la­tura. Arri­ba­rem al 0,4 per cent, però encara esta­rem molt lluny de les neces­si­tats del país.

A polítiques espor­ti­ves con­cer­ta­des amb clubs i fede­ra­ci­ons, que són els braços exe­cu­tors de les polítiques públi­ques. I s’han de dis­tri­buir de manera meri­tocràtica.

Que el govern ha de mar­car qui­nes són les polítiques i que les enti­tats rebin les aju­des per mèrits objec­tius i no per raó de “tu em caus bé i tu no tant”. Hi ha d’haver una con­cer­tació, com en molts països euro­peus que admi­rem. No cal inven­tar res.

Per exem­ple si com a govern dius que vols pro­moure l’esport femení, ho has d’incloure en els cri­te­ris meri­tocràtics de les sub­ven­ci­ons, que quedi clar. En el seu moment Rafel Niubò i Anna Pruna ja van desen­vo­lu­par els pre­mis de l’Esport que ana­ven en aquesta línia. Cri­te­ris objec­tius. Si aug­men­tes l’acti­vi­tat en l’esport femení, en l’esport de base, en l’esport d’alt ren­di­ment o si tens uns deter­mi­nats resul­tats espor­tius o reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal podràs rebre uns recur­sos en funció d’uns punts. Tants punts, tants diners. S’ha d’inver­tir, a més, en les enti­tats sense ànim de lucre perquè això és el que fan tots els països. I més a Cata­lu­nya, molt cas­ti­gada des d’una pers­pec­tiva pres­su­postària aquests últims deu anys. Hem pas­sat de 160 mili­ons a 60, una reta­llada de més del 70 per cent. Una bar­ba­ri­tat. Cal un punt d’inflexió en aquesta tendència i tot i el com­promís de Vilagrà no s’arri­barà als índexs que havíem tin­gut en l’etapa del tri­par­tit.

En això hem estat molt crítics amb el govern. La secre­ta­ria, per llei, està obli­gada a aju­dar les enti­tats sense ànim de lucre, no les empre­ses. I aquí resulta que hi ha entrat tot­hom, de manera que entre el 60 i el 70 per cent dels recur­sos han anat a indem­nit­zar soci­e­tats anònimes o limi­ta­des. Els clubs i les fede­ra­ci­ons rein­ver­tei­xen els bene­fi­cis en la seva acti­vi­tat prin­ci­pal, que és social, i les empres pri­va­des han estat indem­nit­za­des perquè els seus pro­pi­e­ta­ris no hagin tin­gut pèrdues.

L’enti­tat jurídica que ha tin­gut més aju­des de la Gene­ra­li­tat amb molta diferència ha estat el DIR, una enti­tat amb ànim de lucre, amb uns pro­pi­e­ta­ris deter­mi­nats i uns bene­fi­cis deter­mi­nats. Des del nos­tre punt de vista és lamen­ta­ble.

Quan comen­ces en un càrrec, siguis del par­tit que sigui, això et per­met ini­ciar una etapa amb un full en blanc i cons­truir una cosa dife­rent del que hi havia hagut sense algu­nes mot­xi­lles. La con­fiança i les expec­ta­ti­ves són màximes per rever­tir de manera con­junta la situ­ació.

Ha estat bona amb tots els secre­ta­ris, també amb Gerard Figue­ras, però no ens vam posar d’acord ni ens vam enten­dre sobre com havien de ser les polítiques espor­ti­ves del país. Defen­sem l’esport social i popu­lar i els interes­sos eren dife­rents.

Cata­lu­nya neces­sita essen­ci­al­ment el reco­nei­xe­ment ins­ti­tu­ci­o­nal, jurídic i econòmic i això només ho podem dur a terme a través d’una nova llei. Tenim, a més, el vehi­cle ade­quat, és que la ILP que vam pre­sen­tar al Par­la­ment per donar res­posta a aques­tes deman­des, no de la UFEC, sinó de tot el sec­tor. El govern, els grups par­la­men­ta­ris i els repre­sen­tants del sec­tor tenen una gran opor­tu­ni­tat. És la ILP que ha tin­gut més suport en els últims quinze anys [154.490 sig­na­tu­res] i això és tot un repte democràtic. La ILP neix, de fet, perquè el sis­tema no fun­ci­ona i hi ha pro­ble­mes greus en l’àmbit admi­nis­tra­tiu que arros­se­guem de fa molts anys. La cirera del pastís és el regis­tre d’enti­tats espor­ti­ves. Un club can­via de pre­si­dent, ho porta al regis­tre i poden tri­gar un o dos anys a donar res­posta. Des d’una pers­pec­tiva d’un país modern és inac­cep­ta­ble. Però com aquest hi ha molts altres exem­ples, com ara el Tri­bu­nal Català de l’Esport, que és una aber­ració si ens fixem en el seu iti­ne­rari jurídic ja que et pots aca­bar enfron­tant als advo­cats de la Gene­ra­li­tat en un con­tenciós admi­nis­tra­tiu. Neces­si­tem que la nova llei doni res­pos­tes clares i efec­ti­ves a un sis­tema caduc.

Ens con­si­de­rem part d’un model d’èxit molt par­ti­cu­lar a Cata­lu­nya. Gene­rar recur­sos i bene­fi­cis per inver­tir-los ínte­gra­ment en els espor­tis­tes, els clubs i les fede­ra­ci­ons. Aquesta línia ha cres­cut en els dar­rers anys amb la fusió amb Euro­fit­ness, l’adqui­sició de la uni­ver­si­tat Eun­cet, la de referència de l’esport al país, el crei­xe­ment de la cor­re­do­ria i ara el nou pro­jecte de gimnàs vir­tual. Amb els ser­veis que hem donat aquests últims anys, les fede­ra­ci­ons s’han estal­viat qua­tre mili­ons. També hem pro­cu­rat els dar­rers cinc anys uns deu mili­ons en finançament a les fede­ra­ci­ons, si no mol­tes hau­rien estat en perill de con­curs de cre­di­tors o de liqui­dació, sobre­tot les més vul­ne­ra­bles. Ara fac­tu­rem més de qua­ranta mili­ons d’euros, tenim dotze ofi­ci­nes al ter­ri­tori i actuem com un parai­gua del sis­tema espor­tiu, llui­tant també perquè els governs no aixa­fin els nos­tres drets. L’acti­visme espor­tiu d’aquest últim any, amb la pandèmia, ha estat bru­tal. I mirem de mar­car tendències en nous temes.

Som la pri­mera enti­tat espor­tiva del món que orga­nitza de manera trans­ver­sal una lliga, però també tenim pre­pa­rada la digi­ta­lit­zació, perquè es puguin veure tots els par­tits de tots els esports, i tre­ba­llem la pro­jecció inter­na­ci­o­nal. Som la pri­mera enti­tat amb pro­jec­tes euro­peus, estem reco­ne­guts pel Par­la­ment euro­peu, for­mem part de la comissió asses­sora de la Comissió Euro­pea i tre­ba­llem amb polítiques de caràcter social. Aquesta set­mana hi ha hagut, per exem­ple, una notícia lamen­ta­ble: més de la mei­tat de les fede­ra­ci­ons espa­nyo­les no pas­sen els cri­te­ris de trans­parència. Amb orgull podem dir que les nos­tres fede­ra­ci­ons, gràcies a la feina dels últims qua­tre anys, no només pas­sa­rien aquests cri­te­ris sinó que ho farien amb nota excel·lent.

Això encara és gràcies al 92 i a l’estruc­tura dels cen­tres de tec­ni­fi­cació i d’alt ren­di­ment de les fede­ra­ci­ons. Però, com tot, s’ha vist min­vada en aquests últims anys per la reducció en el finançament. La inversió d’euros i l’eficàcia en resul­tats espor­tius encara és la millor del món i per això mateix és impres­cin­di­ble que man­tin­guem la inversió perquè això ha aguan­tat durant un temps però no ho farà gaire més, perquè en la tec­ni­fi­cació hi ha la clau dels bons resul­tats.

Sem­pre hem apos­tat pel reco­nei­xe­ment de fede­ra­ci­ons i selec­ci­ons. La idea prin­ci­pal és que Cata­lu­nya sigui reco­ne­guda com a país espor­tiu perquè això no és una cosa que esti­gui lli­gada a un estat. Al COI ho tenen molt clar, tot i el canvi de la carta olímpica que va fer Sama­ranch. Som un país espor­tiu per cul­tura, tra­dició i vocació, i tenim tots els ele­ments objec­tius per ser reco­ne­guts en aquest sen­tit. El govern, doncs, ha d’apos­tar-hi deci­di­da­ment i fer­ma­ment, amb inversió econòmica i en la nego­ci­ació amb l’Estat també.

Segur que par­la­ran de mil coses i s’obli­da­ran una vegada més de l’esport i això és el que no hau­ria de pas­sar perquè el País Basc, per exem­ple, ja ho va posar en el seu últim pacte de pres­su­pos­tos. En la pri­mera etapa del tri­par­tit ja es van reconèixer una vin­tena de moda­li­tats en l’àmbit inter­na­ci­o­nal però per recu­pe­rar aquesta línia cal que la secre­ta­ria gene­ral de l’Esport hi cre­gui i hi inver­teixi. La UFEC i el Comitè Olímpic de Cata­lu­nya serem capaços d’aug­men­tar el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal, que no va con­tra ningú sinó sobre­tot busca bene­fi­ciar els nos­tres pro­pis espor­tis­tes, les fede­ra­ci­ons i els clubs. Però això només pot suc­ceir si va acom­pa­nyat d’una aposta política perquè el que va pas­sar després del reco­nei­xe­ment d’aques­tes 21 moda­li­tats és que van arri­bar les reta­lla­des i es van dei­xar tira­des a la cuneta les fede­ra­ci­ons i els seus pre­si­dents, mal­me­tent el com­promís català en algu­nes fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Quan l’apa­rell de l’Estat espa­nyol va reac­ci­o­nar i va començar a ata­car-nos no vam poder res­pon­dre i es va mal­me­tre molta feina que s’havia fet. A la taula de diàleg s’hi ha de por­tar el reco­nei­xe­ment de Cata­lu­nya com a nació espor­tiva i que es pro­mo­gui el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de les fede­ra­ci­ons.

El prin­cipi és que ho plan­tegi i ho posi sobre la taula. És un tema que a Cata­lu­nya té un con­sens molt gran des que es van reco­llir mig milió de sig­na­tu­res. Cap al 70 per cent està d’acord amb un reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal perquè és una cosa que no va con­tra ningú. A més, no és una cosa que depen­gui direc­ta­ment d’Espa­nya sinó de les matei­xes fede­ra­ci­ons cata­la­nes i les inter­na­ci­o­nals, i del suport que hi doni la Gene­ra­li­tat, sobre­tot si hi ha un acord amb l’Estat espa­nyol. Lla­vors és molt més fàcil.

Té unes limi­ta­ci­ons legals evi­dents. Només pot pro­moure els valors olímpics. El full de ruta no és començar amb el seu reco­nei­xe­ment sinó fer-ho gra­du­al­ment amb les fede­ra­ci­ons. I quan mol­tes ho esti­guin, fer el pas de dema­nar el reco­nei­xe­ment com a sub­jecte espor­tiu inter­na­ci­o­nal i, si cal, la modi­fi­cació de la carta olímpica. Si el govern s’ho creu i ho posa com a pri­o­ri­tat ho podem asso­lir sobre­tot si hi ha un acord polític amb el govern espa­nyol. A l’ONU hi ha 193 estats i al COI, 206 comitès naci­o­nals. Pere Ara­gonès s’ho ha de posar com a pri­o­ri­tat, igual que hi posa el pacte fis­cal.

És una opor­tu­ni­tat que hem d’apro­fi­tar des d’una pers­pec­tiva espor­tiva però també des d’una pers­pec­tiva de país i de ciu­tat. És una ver­go­nya. Lamen­tem pro­fun­da­ment l’acti­tud de l’alcal­dessa, que s’ha posat de per­fil, una fet inau­dit. Tots els Jocs d’hivern o d’estiu els lide­ren les ciu­tats, ja sigui Tòquio, París o Los Ange­les, no els estats. I aquí ens tro­bem que ho ha de fer la Gene­ra­li­tat.

Ens tro­ba­rem un desert abso­lut. No hi ha ni euro­peus ni mun­di­als i això genera pobresa econòmica i espor­tiva. A vega­des arri­bem a la con­clusió que sim­ple­ment Colau té mania a l’esport i menys­prea tot el que sig­ni­fica, fins i tot en l’àmbit popu­lar. S’han reduït les ins­tal·laci­ons i ara ha començat una política d’eli­mi­nar els patis espor­tius dels col·legis públics per plan­tar-hi arbres. Ja ho han fet en 22 esco­les. No només s’expulsa els equips espor­tius de la ciu­tat sinó que cada vegada serà més difícil que els nens puguin fer esport a l’escola. Cada any dema­nem par­lar-hi però no ens ha vol­gut rebre mai.