El Tot­ten­ham Hots­pur jugarà per pri­mera vegada en la seva història la final de la Cham­pi­ons Lea­gue després de dei­xar-se el cor i les ungles ahir a Ams­ter­dam en una nova trans­fusió d’adre­na­lina, d’un par­tit sense més lògica que la que dic­ten les emo­ci­ons i que va aca­bar age­no­llant l’Ajax, que va clau­di­car amb la dig­ni­tat d’aquells que poden morir dem­peus. No hi haurà metall per als holan­de­sos, però sí el dret a ser recor­dats per una aven­tura impròpia dels dies que cor­ren i que va tro­bar botxí en un Lucas Moura que avui s’ha lle­vat sent ja història al nord de Lon­dres.

Europa no està per a nits de bany i mas­satge. Al que baixa les pul­sa­ci­ons, se l’anes­te­sia. I fins i tot un equip de rauxa incon­te­ni­ble, d’emo­ci­ons des­bor­da­des com l’Ajax, va veure com li queia un esce­nari de sol radi­ant. Fins i tot en la nit d’Ams­ter­dam. Fidel a la seva eti­queta, a un fut­bol que no coneix d’espe­cu­lació, el con­junt aja­cied es va tirar al coll del Tot­ten­ham per posar el pre­cinte a la semi­fi­nal abans del des­cans, en una onada de joc marca de la casa i amb els seus actors fent honor al que s’espe­rava d’ells. Matt­hijs de Ligt, demos­trant que és un fut­bo­lista d’esce­na­ris grans, rema­tant al fons de la xarxa un córner només de començar. I Hakim Ziyech exhi­bint una vegada més davant la mirada d’Europa una cama esquerra pro­di­gi­osa, con­nec­tant lluny de l’abast d’Hugo Llo­ris una acció ràpida, coman­dada per Van de Beek i ser­vida per Dusan Tadic, d’entrada situat a la banda per la baixa d’última hora de David Neres i amb Kas­per Dol­berg com a referència.

L’Ajax va mar­xar al pas pels ves­ti­dors amb tres gols de renda i només alguna rèplica aïllada del Tot­ten­ham, que va tenir la més clara amb una rema­tada de Heung Min-Son quasi sense angle a la fusta.

Però aquest any les cadi­res es mouen en les nits de Cham­pi­ons. Par­pe­lle­jar un segon és arris­car-se a un canvi de para­digma i, quan l’Ajax va obrir els seus, de sobte estava a una diana de que­dar sense la seva plaça en la final, víctima de dues dia­nes fuga­ces de Lucas Moura, la pri­mera amb una arri­bada des del dar­rere i defi­nint bé davant la sor­tida d’un Onana que venia ja de posar una mà pro­di­gi­osa i, la segona, després d’una jugada embo­li­cada dins l’àrea.

Amb el par­tit en la coc­te­lera, va poder pas­sar de tot. El Tot­ten­ham es va enva­len­tir, però a l’Ajax no li va entrar la por. I, de fet, Ziyech va estar a punt d’enviar el par­tit nova­ment al fri­gorífic amb dues fue­ta­des, una de les quals a la base del pal. Però la Cham­pi­ons ha deci­dit impreg­nar de suor totes les seves pàgines d’aquesta tem­po­rada, d’un dra­ma­tisme que ahir es va cobrar la víctima més esti­mada, un Ajax que ha ena­mo­rat tot un con­ti­nent per aca­bar caient a les por­tes de la glòria, sen­ten­ciat per la gràcia d’un Lucas Moura que va sig­nar l’actu­ació de la seva vida, en cul­mi­nar el seu hat-trick quan el teló de la semi­fi­nal ja havia començat a caure, apro­fi­tant una pas­sada de Dele Alli per escriure un dels capítols més bri­llants de la història d’un Tot­ten­ham que es batrà amb el Liver­pool l’1 de juny al Wanda Metro­po­li­tano per ins­criure el seu nom en el pal­marès.