Si no fos pel seu som­riure enllu­er­na­dor, per una den­ta­dura extre­ma­da­ment blan­que­jada que ja forma part de la sim­bo­lo­gia pre­fe­rida dels afi­ci­o­nats del Liver­pool, Roberto Fir­mino (Maceió, Bra­sil, 1991) podria pas­sar pel cos­tat dels defen­ses pràcti­ca­ment sense ser per­ce­but. Quan el vols ubi­car, ja és tard. I no només sobre un ter­reny de joc. “Quan algun dels grans del Bra­sil va mos­trar interès en ell, com el São Paulo, ja estava venut al Hof­fen­heim”, explica Márcio Goiano, l’entre­na­dor que va fer debu­tar a pri­mera amb el Figuei­rense aquell nen callat, cen­trat i que avui llu­eix a l’esquena el 9 d’una de les samar­re­tes amb més tra­dició del pla­neta.

Però Fir­mino es mira de reüll la història i ho fa tot a la seva manera. Encara que el dor­sal li arriba de mans de depre­da­dors de l’àrea, d’espe­ci­a­lis­tes amb els ulls fixats en una direcció, la por­te­ria, ja sigui Ian Rush, Rob­bie Fow­ler o Fer­nando Tor­res, ell honra el seu rol des d’una mirada molt seva, la d’un davan­ter que es mou de pun­te­tes pel ter­reny de joc i que només com­pa­reix davant el punt de sentència quan la jugada el reclama.

Quan no és així, Fir­mino flota. “Perquè en rea­li­tat no és un davan­ter. Li agrada la lli­ber­tat, amb nosal­tres era més un mig­cam­pista que podia arri­bar a l’àrea, neces­sita sen­tir-se amb pos­si­bi­li­tats d’aju­dar l’equip”, reme­mora Márcio Goiano. “A Ale­ma­nya també vaig jugar amb ell més de mit­ja­punta, al dar­rere meu”, con­firma Joselu Mato, ara ariet del New­castle i com­pany d’equip de Fir­mino al Hof­fen­heim, quan Europa encara no intuïa les seves vir­tuts. “La tem­po­rada que vaig com­par­tir amb ell va ser difícil, perquè l’equip es va ficar a baix i era difícil jugar alli­be­rat. Però ja se li veien coses en els entre­na­ments: típic juga­dor bra­si­ler, molt tècnic, que era difícil pren­dre-li la pilota, i em va sor­pren­dre molt que, encara que no ho semblés, tenia una enorme capa­ci­tat per cobrir molts metres”, asse­nyala el punta gallec.

Fit­xat per Bren­dan Rod­gers, el mateix que va dur Cou­tinho al Liver­pool, Fir­mino s’ha aca­bat de cui­nar fut­bolísti­ca­ment sota la melo­dia desen­fre­nada de Jürgen Klopp, una música en què ell fa la pausa. Una referència que des­a­pa­reix. Un 9 que es ves­teix de 10. “Dels tres de dalt és el que té més capa­ci­tat per jugar en espais reduïts, és el més deli­cat i el que inter­preta millor com rebre entre línies”, ana­litza Bruno Sal­tor sobre l’inde­tec­ta­ble ariet bra­si­ler. “És difícil de mar­car perquè fluc­tua al davant dels cen­trals i a l’esquena dels mig­cam­pis­tes, el defensa no sap si sor­tir perquè li obre un espai que poden apro­fi­tar els altres”, con­ti­nua el català. “Fa millors Salah i Mané, que explo­ten els espais que ell genera. És una mica com pas­sava amb Ben­zema i Ronaldo”, il·lus­tra Joselu.

Fir­mino, que tan sols va dis­pu­tar 11 minuts en l’eli­mi­natòria con­tra el Barça, es per­fila ara com un ingre­di­ent deci­siu per inqui­e­tar la calma del Tot­ten­ham. “El rol que li ofe­reix Klopp és per­fecte, perquè li resta càrrega defen­siva a l’hora de fer tran­si­ci­ons, un fac­tor en el qual ell tenia difi­cul­tats, però alhora incen­tiva la seva mobi­li­tat i les pos­si­bi­li­tats d’estar a prop de l’àrea”, con­clou Márcio Goiano sobre un ariet a qui el selec­ci­o­na­dor bra­si­ler, Tite, ha reco­ne­gut que hau­ria d’haver donat més volada en el dar­rer mun­dial i que al Liver­pool li ser­veix per a tot, per cons­truir i per fina­lit­zar, per assis­tir (suma vuit pas­sa­des de gol enguany) i per mar­car (16).